dissabte, de juny 12, 2021
Gerard Manley Hopkins
Gerard Manley Hopkins (Stratford, 1844 – Dublín, 1889) és, segurament, un dels poetes més poc coneguts, no tan sols fora del seu país, sinó també en el seu (si és que hi ha països nostres"). Anglicà convertit al catolicisme, de salut sempre feble, morí com a professor del College de Dublín. Poeta de vers potent, alçurador i alçurat, encès sense ser incendiari, lliurat a l’exploració de maneres de dir que responen més al ritme de la frase que als peus de clàssica tradició, sense desobeir-los, camina sovint entre foscors (els bíblics valls ombrius) però com si les il·luminés el vers mateix, llum, potser, que la flama de la transcendència encén i on aquesta s’inflama.
A despit que no publiqués en vida, només postmortem (1918), es tracta d’una de les poesies més brillants (en els dos –pel cap baix—sentits de la paraula) i de més impacte sobre el lector (però cadascú s’ho sap) de la sempre puixant anglosaxona garla.
(La versió, que no traducció, al català és de l’autor del bloc.)
DAVANT L’ESPURNA BIFURCADA EN REFLECTEIX
l’horror, la glòria i l’estrall. Els àngels
es desplomen, són torres del cel –un enfilall
de clams majestuosos, gegants i justos.
L’home, però –bastida trencadissa d’ossos,
que alena des de la infància a la ranera
de l’edat, amb alè que és el nostre memento mori–,
té una viola prou baixa per als tons tràgics?;
ell!, que viu amb la mà a la boca i fa de ventre avergonyit,
i que per més que se’n pregoni el nom,
és un paio qualsevol, per companya una meuca.
Jo, mort d'aquestes morts, que n’abrando la flama,
que… en culleres llises espio el reflex emboçat de la vida, hi esbravo
les tempestats, la febre i el foc que m’angunien.
… …
‘THE SHEPHERD’S BROW,
FRONTING FORKED LIGHTNING, OWNS’
THE SHEPHERD’S brow, fronting forked lightning, owns
The horror and the havoc and the glory
Of it. Angels fall, they are towers, from heaven—a story
Of just, majestical, and giant groans.
But man—we, scaffold of score brittle bones; 5
Who breathe, from groundlong babyhood to hoary
Age gasp; whose breath is our memento mori—
What bass is our viol for tragic tones?
He! Hand to mouth he lives, and voids with shame;
And, blazoned in however bold the name, 10
Man Jack the man is, just; his mate a hussy.
And I that die these deaths, that feed this flame,
That … in smooth spoons spy life’s masque mirrored: tame
My tempests there, my fire and fever fussy.
.
