divendres, de juny 04, 2021
Xacrasions
Qui digué allò que és veient els de la teva mateixa generació no vistos de fa temps que t'adones com són de ben fugits els anys? Veure's cada dia al mirall, si és que de debò t'hi veus, no et retorna res: només la imatge pròpia imaginada; de fet, un fòssil de la imaginació. Som sempre el nen, cert, incert o incinerat, que duem dins? Ens du sempre mà agafada o bé no ens en podem desfer? Quin cor batega encara i il·lumina el camí més de soca que no acabi esgarriat i orfe pels múltiples rebrecs de les raons i els enraonaments? No s'acaba mai, el turment o el plaer de preguntar? Hi ha cap representant comú del que anomenem humanitat (que sigui comunitat de subjectes o no és cosa a discutir per la sòbria i metacomuna filosofia, ep, però, en cap cas inútil: ens proporciona recursos de sentit) que tingui algunes de les respostes? N'hi ha, de respostes? O tant se valen les respostes perquè el problema és que desconeixem les preguntes?
I a despit de tot i de saber, d'una manera o d'una altra, que dubtar és bo i humà i propi de tot ésser que pensa i respira (pensar sense respirar?, passeu de llarg), coses són esdevingudes, prou certes i individualment i col·lectiva consensuades, perquè el cos i l'esperit o la carn i el sentit se sentin sotraguejades, sense remei travessades i travessats pel real: la meva dona (ben seva) té cancer; el meu germà és mort.
El real me l'he trobat de sobte al llindar de mi, més enllà ho ignoro. Recula. Calla. Emporpra't.
