dimarts, de novembre 16, 2021
La Xita
La Xita, la meva Xita, és morta. Ha estat la meva companya de vida, que vol dir de tot, llocs, vides, noms, futurs que omplin els dies que no omplirem nosaltres, dolors, plors, la plenitud dels moments que atrapes al llarg de la via, i no són pocs, les brases també de l'esgarreig mutu, les hores tranquil·les, la rutina, que ès tal vegada l'or del comú. Si digués que jo no sóc, incommensurablement, jo, mentiria: cadascú de nosaltres és un univers propi, en si mateix infinit, en la mesura que cap altre jo (i si no és un jo, ni en parlem) pot absorbir-me per complet, apropiar-se'm com si fos una totalitat (tota totalitat és finita). L'altre, per més que l'amor devori, sempre restarà un tu. Afortunadament.
No sé què passa després. Els jos es perden, segur. Però potser, només potser, aquest plus de més, que s'escapa a les totalitats, no absorbible, d'alguna manera perdura. Potser els àtoms que es figuren i reconfiguren conservant-ho, de fet, tot, recorden, en un imprecís i impredectible solc, les formes que havien coinstituït, i vibren, ressonen, fosforegen, quan topen o s'acosten de prop o de lluny amb d'altres amb els quals han covat unitats de sentit pròpies, espurnejants i breus. Res no es perd. Em resisteixo a pensar, en un reduccionisme de curt cabal, que de tant d'amor que en el temps es crea només queda el residu miserable d'una evolució mítica per com és teòrica. Cap pregunta de debò (la ciència tan sols respon hipòtesis, atén regularitats) tindria llavors el perquè de fer-se, i tanmateix, des del primer mil·leni, ens les fem. Tot sentit devindria invàlid per al terratrèmol del viure.
Potser. O, vés a saber, si no existeix, mai més ben dit, algun esclat de plenitud essencial, fora del temps i de qualsevol commensurabilitat, una Ítaca d'intuïció pura que inclou el tot i el devora. I s'autosustenta.
Adéu, amor, adéu per sempre.
