divendres, de novembre 26, 2021
Petxinesis
Ser. Ser-hi. Ser el que s'és. No ser.
Les hores desguassen, el mot rodola,
gruen vies titubejants; són aus,
aves vençuts. I tanmateix, va haver-hi
un cosmos, ordenat, urc de clivells
de roig encès, no gens autàrquic, àrbitre
en el seu ordinari existir. Sí,
cap glòria no és predestinada als
orbes nascuts de tus, de jos, nosaltres
de volers tous, folls, gràvids també, bornis
dels ulls i de peu coix. Potser l'amor,
com a galàxia. Qui sap. La vida
es cansa: veu, escolta, parla, córrer
el que no cal recórrer i no du enlloc.
Cada ésser s'exhaureix del seu sol ser.
No hi ets. No te'n dolguessis, queda
el rastre de tant com t'hi exhaurires. Hi era jo.
I un jo, què és un jo, buidat d'un tu? El temps
és tan menut: una petxina el clou.
# posted by Manuel Ballester @ de novembre 26, 2021 
