dijous, de desembre 16, 2021

 

Escriptorium

 

Aquesta soledat imperfecta d'ara és això: mirar, no sé si veure, des del petit aturonament darrer, el paisatge recorregut. El temps, se sent, ha estat una glopada, però el camí ha estat llarg, ple d'encontres, descobriments, compromisos i glòries mínimes, no gens heroiques. No sé si hi ha herois, ni sé què deu voler diu ser-ne un avui i a casa; sempre m'ha semblat que darrere molts personatges i fets destacats hi havia cadàvers als armaris. No, el camí, el nostre, és fet, ho fou, de passes entrebancades, menudes, com menuts són el país, les vides o la llengua. I si bé no hem tocat mai el cel, els peus han sentit de llarg l'escalf, la rugositat i la solidesa de la terra. Potser no basta, però és una base imprescindible si es vol fer un salt amunt o endavant, o si un vol redreçar-se quan cau, i cau, cau. 

És cert que hi hagué un temps en què fórem infants, adolescents, joves amb tot de camins per triar i seguir? Ho fórem. I un altre en què férem de capitans, humilíssims, i obrírem pas amb limitats passos cap a foramurs, cap a trencar motllos de pedra aparent, cap a l’expressió del pensament propi i l’oposició activa als ferris lligams establerts, cap al revifament de solidaritats i el tast d’esperances? En vam ser testimonis, tant com protagonistes, posa-hi la mà al foc. I a més, en el decurs del viatge anàrem aprenent algunes coses, no gaires, res que ens autoritzi a ensenyar o aportat consell als altres, prou feina hem tingut amb nosaltres mateixos. L'experiència de cadascú és única, indivisible i poc comunicable. I a sobre, les paraules serveixen ben poc. Si vols ajudar algú de debò, abraça'l, és possible que n´hi hagi prou, però només pots saber-ho si ho fas. Me n’adono tard.

Oh, els fills; si existeix, són la vera immortalitat, i un dels petits prodigis de què som capaços els passavolants de peu pla. Sempre, esclar, que siguin fruit d'actes d'amor (sigui el que sigui l'amor) i tenint ben present que no han vingut per rescabalar-nos ni retornar-nos res, sinó perquè hem volgut i perquè la vida mana, i la dels éssers finits mana que sigui continuada precisament per finits, i que sigui cada cop més plena, carregant-la així tal vegada d'infinit o desafeixugant-la de finit, o, dit d’una altra manera, proporcionant-li esperança, humana, ben humana.

Un jo no és res sense un tu, ja ho deia el poeta i abans el filòsof. La Xita ha constituït una part de mi durant més de quaranta anys. Ja no hi és. Se n'ha anat d'hora, massa, quan encara podia contribuir a millorar la vida de prop, la de cada dia, la dels vianants de la història, entre altres comunitarismes actius. Es donava a fons i no reclamava res a canvi. I a mi m'ha quedat un buit que sé que ja no tornarà a omplir-se els dies que em resten. El temps que li fou concedit a la terra, tanmateix, el justificà amb justificació sobrada. I la cruel injustícia del final tampoc té oficina de reclamacions. Diuen que ningú no mor del tot mentre algú el recordi. Si és així, encara viu. 

Des del meu petit turó veig també, o, més ben dit, em faig càrrec que el camí que falta és curt, molt curt. Però no passa res. Cal deixar pas. Hem tingut unes vides raonablement plenes. Hem mirat de, potser sense aconseguir-ho, fer el món una mica millor; hem treballat més o menys en el que hem volgut; hem vist, hem sentit, hem escoltat, hem parlat, o callat, si ens avenia, sobretot qui ara ho diu, per mor d’haver-se’n estat sovint; hem creat, a la menuda, a la nostra alçada; hem viatjat i hem disfrutat dels petits plaers que són, a la fi, els grans plaers de la vida; i ara toca anar dient adéu. Sense cap dramatisme, al capdavall i més vegades que no pas poques, viure és per cert molt més difícil, ja ho deia el qui ho cantava.

I tot això ho deixo escrit, un pèl si és no és pedant, només com una procura de deixa, l’esquerdill del rastre d'haver viscut.






Comments: Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?