dimecres, de desembre 22, 2021
Telèmors curts
Surto al carrer. Veig
gent de tota mena,
n’hi ha amb presses, i en calma,
qui dona la mà a una altra o es mira o passa
fugit l’ull, i qui es besa com si fos
el primer cop, o, tal vegada, l’últim.
Els arbres desguassen al terra, però només
les fulles; quina sort. Tendrums; la goma
del Sol hi grua. I estralls. En aquests bancs,
hi seia amb ella, reposàvem, li eren
blavets les cames, se li n’anava el cos.
Els cossos duren poc, són objectes
transicionals, en el seu perir,
adorables; l’única carcanada pròpia
en què els jos s’enraïmen. Passa
que un jo no arriba a ser-ho sol, n’hi calen
d’altres, vull dir, ¿qui es mentiria al punt
d’arribar a creure que una mà
fóra real si estigués tota sola, o que ho foren uns ulls
si no n’hi haguessin ja d’aparellats?
Tarda la tarda, i la llengua triga a exclamar-se
pel mot que devora el que em feia a mi.
n’hi ha amb presses, i en calma,
qui dona la mà a una altra o es mira o passa
fugit l’ull, i qui es besa com si fos
el primer cop, o, tal vegada, l’últim.
Els arbres desguassen al terra, però només
les fulles; quina sort. Tendrums; la goma
del Sol hi grua. I estralls. En aquests bancs,
hi seia amb ella, reposàvem, li eren
blavets les cames, se li n’anava el cos.
Els cossos duren poc, són objectes
transicionals, en el seu perir,
adorables; l’única carcanada pròpia
en què els jos s’enraïmen. Passa
que un jo no arriba a ser-ho sol, n’hi calen
d’altres, vull dir, ¿qui es mentiria al punt
d’arribar a creure que una mà
fóra real si estigués tota sola, o que ho foren uns ulls
si no n’hi haguessin ja d’aparellats?
Tarda la tarda, i la llengua triga a exclamar-se
pel mot que devora el que em feia a mi.
# posted by Manuel Ballester @ de desembre 22, 2021 
