Atzabeja

El meu germà, ha dit algú, era una bona persona. Crec que és el millor d’ell que es pot dir –sempre m’ha semblat que les grans persones solen tenir un o dos cadàvers als armaris. Honest i sencer fins a la santedat, desproveït d’altres cares que no fos la de diari, lluitador i crític fins al moll de l’os, ciutadà, manresà de soca-rel, solidari fins a l’oblit d’ell mateix. No n’hi ha gaires. Per a mi una mena de prolongació del pare, que arribà aquí als quinze anys i al cap de poc ja parlava i escrivia en català, fou un destacat dirigent del sindicalisme anarquista, alcalde de la ciutat durant un breu període i durament represaliat pel podrimener feixista –encara recordo de la nostra infància com el venien a buscar de tant en tant, sortit de la presó, per precaució quan hi havia esdeveniments, els agents del gran botxí.

El veig també i alhora com el representant o el símbol de tot un grup de jovent d’una mateixa generació que en l’hora ja llunyana dels anys seixanta i setanta va obrir portes i finestres perquè es ventilés una ciutat que aleshores pudia a resclosit, com el país, i que per qualificar-la d’alguna manera diria el que llavors en deien els mateixos manresans, que era una ciutat on cada botiga revenia el que venia la del costat. Tenint el pes que hi tenia la indústria a l’època, està tot dit.

Art Viu, el CECB, el PSUC, les Comissions Obreres, sectors de l’església com la JOC o religiosos assimilats al moviment de religiosos obrers, i d’altres, grups encapçalats per gent que, posats a dir-ne noms i els dic, foren els Lluís Calderer, germans Sala, Emili Martínez, Ramon Majó, els Maruny, Comas, Margarit, Padullés, Fuentes, Cònsola, els germans Ramos, les germanes Garriga, Marzo-Mart i els altres pintors i artistes, els Vizcaíno, Mora, i molts, molts més; impossible de ressenyar-los tots, es feren, amb risc i pèrdua de la pròpia integritat i llibertat, responsables de posar els fonaments locals del nou temps que s’obria arreu. La ciutat és deutora d’un reconeixement públic envers aquesta generació. Vivim en bona part, del que ells van sembrar.

No es que deixin de dormir els qui encara resten tot esperant cap reconeixement; ho van fer, ho fan, per convenciment, per consciència, com se solia dir, perquè més enllà de la dictadura de la raó cientificotecnologitzada i econòmica que ens té captivats (en el doble sentit de l’accepció), creien i creuen en coses, avui dia tan poc raonables i reals, com la llibertat, la comunitat i la solidaritat.

Per la meva part, jo, que sempre he anat dues passes rere seu, ara i aquí, els reto el meu, fins ara inconfés, homenatge.