dilluns, de febrer 14, 2022
Escatologies
Que la mort forma part de la vida és cosa de tothom sabuda i que ningú, segur, dicuteix: la mort deixa pas a més vida, la regenera i, diuen, diuen, la millora, el que potser ja seria força més objecte de discussió.
Però no ens enganyem, no diríeu que també hi ha molta retòrica entorn d'aquest final que a tots acabarà arrabassant-nos sense remei? No hi molta afectació, molt voler fer veure que no, jo no en tinc, de por; molt escarrassar-se a demostrar, no ja que no se'n té, sinó que no hi ha motiu de tenir-ne, perquè la vida omple (o és susceptible de fer-ho) si l'aprofites i la vius a fons, de manera que es podria dir, en un cert sentit, que la vida sacia, i que, saciat de vida, de viure, pots morir en pau i, com aquell qui diu, quasi amb ganes de fer-ho. Home, és fort, oi? Cap dubte? Fer afirmacions no costa gaire; creure-se-les, és figa d'un altre paner.
Vaig llegir fa un temps un llibret de Torralba que pretenia ser una demostració argumentada d'això, i la raó o la saviesa de la qual era: viu cada dia com si fos el darrer, llavors aprofitaràs el teu temps, et sentiràs ple i no et caldrà més (un eco, si no un calc, de Sèneca). Francament, a mi aquest estel del nord, viure com si fos el dia darrer, no solament no em sembla una bona guia, sinó que seguir-lo, per-seguir-lo, viure un dia i un altre com si fos l'últim em sembla una cosa tan i tan angoixosa que, segur, acabaria estimant-me més morir que no haver-ho de suportar.
Viure, crec, ha de ser aprendre a con-viure una mica amb tot, els bons moments, els dolents, que no solen ser pocs, les rutines inevitables, feixugues, però que ens permeten anar avançant, els temps morts, els de l'avorriment, els de les troballes que tant exalten com inquieten, el sofriment, la pena, el dol, l'amor que reviu les ganes de viure i ens fa sentir que sí, que som, que l'altre ens reconeix i ens confirma i ens sol·licita i fins ens exigeix, a la manera levisiana parlant. I el temps de la vida hauria de permetre, em penso, per anar bé, perdre'l, o, més aviat, perdre'n, sense fer-hi escarafalls. La perfecció és lletja i pròpia dels absolutismes.
Però és que, de debò algú creu que tothom pot viure lliure, com vulgui, triar la feina que més li agradi (a molts ja els agradaria de saber-ho, quina és), relacionar-se de forma autèntica, sincera, honesta, amb els altres o l'altre, en un món que manté la immensa majoria d'éssers dins de guetos socials, econòmics, culturals, racials o generacionals fixos perquè és així com perdura i es reprodueix el Sistema? O que és possible imaginar-se algun altre Sistema (ja no dic fer-lo realitat) en què això fos el dia a dia més enllà d'alguna incommensurable Ciutat de Déu?
Evermore. Per sempre més. La mort és aquesta precisió, allò que no s'acaba mai mentre el temps compti. La vida, la humana, cada vida humana, la de cada subjecte, que és el que s'adóna que viu i mort, no és ni una gota d'oceá, és molt menys, és, de fet, a l'hora de parlar-ne, un intransitable impossible (redundància inclosa) a nivell verbal, ja que cap mot pot expressar-ne la brevetat; només la poesia, potser, en pot suggerir l'abast. Com pot, alhora i també, reflectir la brillantor de l'espurna ínfima que, a despit de tot, s'encén. Insistim, espurnes.
Dostoieski viu i diu. No hi ha vida sense sofriment, com no hi ha creença sense dubte, ni llibertat sense denegació de ser-ho, ni vida autèntica (heideggeriana?) sense l'angoixa (la consciència) de la mort. Davant la mort un pot fer com si no existís (qui dia passa, any empeny), mirar de fer-hi front amb dignitat (un cert estoicisme), provar, vanament, esclar, d'esquivar-la (valgui per la nova religió, la ciència) o fiar-ho tot a un, incognoscible, inefable, més enllà a partir de la fe, no necessàriament religiosa, apuntem-ho, però religiosa habitualment. És el que planteja en síntesi un film clàssic El setè segell, de Bergman. Obra austera com el pensament mateix.
Ara que, com és natural, tot plegat són remugances de vell; el jove (el mascle, si més no) no sent ni angoixa ni preocupació, fins acostuma a desafiar-la, la mort, en el camp de batalla o en activitats de risc, perquè pre-sent que és lluny. S'erra? Al capdavall, en aquest món, el normal no és fer tant el que es vol com el que es pot. Per exemple, tractar de conviure amb la pèrdua.
