diumenge, de març 20, 2022
La saviesa (I)
Yo lo creo todo así como vuestra merced lo
dice;
pero enderécese un poco, que parece que va de
medio lado...
(Miguel de Cervantes. Don Quijote)
Saviesa no vol dir saber moltes coses, acumular molts coneixements, dades, dates, noms, composicions, combinacions, distàncies, sistemes teòrics, grans o petits que, diuen, donen resposta a les qüestions importants de la vida (no escatirem ara què és, el que és important). Saviesa no és haver llegit i escrit molt, haver estat sempre en les primeres files de l'activisme (el que sigui), haver organitzat, haver dirigit, haver encapçalat, haver estat un líder d'aquests que la història recorda amb regularitat o de manera excepcional en pàgines que, suposadament, expliquen d'on venim i, potser, on anem. De tot això, en tinc uns quants dubtes i moltes incerteses, pel que a mi fa.
El Sistema en què ens trobem, des de fa pel cap baix dos segles, és basat exclusivament en el triomf de la individualitat. Vivim en una societat en què només és valorat l'èxit, en qualsevol dels seus camps, econòmic, professional, cultural, polític, esportiu, artístic o, simplement, relacional. Només el que destaca, el que brilla per damunt dels altres, és valorat i, per tant, recompensat amb la consegüent fama, notorietat, influència mediàtica i petjada en els historiats paràgrafs que s'escriuran. Només el capità, el líder, el dirigent, el salvador, de pàtries o de desastres juxtaposats, serà reconegut i rebrà el distingit, gens excepcional i prou complex xou, de la memòria conreada pels qui tenen el poder i els mitjans de fer-la. Potser, per alguna improbable casualitat arribi a surar-ne algun, d’autèntic savi, però fóra solament l’excepció que justifica la regla —afegim, de passada, que el mateix pot dir-se dels herois.
I el temps, la vida? No atorga experiència, saviesa, el fet d'haver viscut? Hi hagué èpoques, segles sencers, tal vegada mil·lennis, en què sí, haver viscut una vida més o menys sencera (sencera en el més ampli o amplis sentit o sentits), podria haver atorgat una certa saviesa, un coneixement pràctic del que era el món i què se'n podia esperar. Quan la història evolucionava de forma lentíssima, els canvis, si n'hi havia, eren tan graduals i de petites passes, les èpoques, per distintes que fossin entre elles, duraven tant (dels caçadors/recol·lectors a l'edat bronze o les Edats Mitjanes), que algú atent al que vivia, ell i la seva comunitat o les veïnes, podia, pel sol transcurs del temps, acumular unes quantes probabilitats bàsiques, com ara que era essencial afilar pedres o disposar de bones i accessibles coves o saber prevenir els maldecaps del fred o la sequera o que els més hàbils a l'hora de caçar, trobar llocs o conrear o elaborar eines convenia que fossin escoltats o que unes muralles eren útils o ho era un Senyor (terrenal o diví) que els protegís i/o compensés de la dificultat i, massa sovint, la misèria de viure. Potser per això hi hagué col·lectivitats i espais que dipositaven l'autoritat en els més ancians, ja que, haver viscut, els conferia la saviesa necessària per a la supervivència del grup. Sembla que encara en queda algun rastre.
# posted by Manuel Ballester @ de març 20, 2022 
