diumenge, de març 20, 2022
La saviesa (II)
Però una societat com la nostra —parlo,
és obvi, de les societats (societat?) nord-occidentals, per més que no costaria gaire estendre-ho
a gairebé tot el món—, en què el canvi, per aparent que sigui, és, no tan sols consagrat,
sinó l'essència que cal mantenir i reforçar, en què l'ambició de poder i els
seus mitjans són més poderosos que mai, i en què un dels seus fonaments, la
fragmentació social, l'individualisme a ultrança, és potenciat fins a extrems
que la nova religió tecnocientífica dominant i instrumental permet qualificar
de tendència a l'infinit, en una societat com aquesta, repetim-ho, ¿és possible
encara parlar de saviesa, un concepte que, entenc, és nascut i propi de
l'ésser humà i a ell destinat? Quina saviesa acumula ningú avui dia que
pugui ser col·lectivament i fins individualment útil si tot queda al capdavall
aplanat per la homogeneïtzació imperant?, o encara pitjor, que ha passat de
coacció o condició de possibilitat de ser, externa, a consistència interior
voluntàriament païda?
I no es tracta pas d’apel·lar a ràncies, si no obsoletes, posicions diguem-ne humanistes que, en el que hi ha qui qualifica de postmodernitat i mirant d’evitar transhumanismes de patacada, serien potser conceptes aptes per al seu moment però no per a l’ara i l’aquí. I és que, ¿qui pot parlar d'essència d'allò humà quan allò humà —per aclarir-nos, el dasein— no interessa a ningú, sinó sols les conquestes, materials, espacials, economicotecnicocientífiques, sempre anant enllà, més enllà, sense saber ni voler saber per què, en lloc de plantejar-nos cap on volem anar, amb quins mitjans —en els mitjans hi ha continguts també els fins— i amb quines limitacions, atès que, com a éssers finits, hauríem de ser conscients dels nostres límits, deixant qualsevol mena d'omnipotència per a algun déu, si hi és, i qualsevol mena de perfecció per als absolutismes i els absolutistes, que hi són.
Potser, perquè s’entengui millor, sigui més útil l’anècdota personal. Quan el meu límit com a mortal era lluny i la meva amor, ens pensàvem, el tenia més lluny encara, en un viatge de descobriment vam arribar a la vall d'Ansó, llavors poc coneguda i transitada tret d'algun excursionista o amant dels paratges poc contaminats. Vam fer nit a l'única fonda, d'una rusticitat rònega i ombrívola, com tocava. L'endemà, després d'esmorzar, fent temps assegut en un banc de la placeta del poble, vaig estar conversant amb un home de la terra, ja gran, assegut al meu costat. L'home m’explicava que la seva dona s'acabava de morir, no recordo de quina malaltia, i tot explicant-m'ho em va dir: "el metge em deia que no passava res, però jo sabia que sí, perquè jo dormo amb ella".
I no es tracta pas d’apel·lar a ràncies, si no obsoletes, posicions diguem-ne humanistes que, en el que hi ha qui qualifica de postmodernitat i mirant d’evitar transhumanismes de patacada, serien potser conceptes aptes per al seu moment però no per a l’ara i l’aquí. I és que, ¿qui pot parlar d'essència d'allò humà quan allò humà —per aclarir-nos, el dasein— no interessa a ningú, sinó sols les conquestes, materials, espacials, economicotecnicocientífiques, sempre anant enllà, més enllà, sense saber ni voler saber per què, en lloc de plantejar-nos cap on volem anar, amb quins mitjans —en els mitjans hi ha continguts també els fins— i amb quines limitacions, atès que, com a éssers finits, hauríem de ser conscients dels nostres límits, deixant qualsevol mena d'omnipotència per a algun déu, si hi és, i qualsevol mena de perfecció per als absolutismes i els absolutistes, que hi són.
Potser, perquè s’entengui millor, sigui més útil l’anècdota personal. Quan el meu límit com a mortal era lluny i la meva amor, ens pensàvem, el tenia més lluny encara, en un viatge de descobriment vam arribar a la vall d'Ansó, llavors poc coneguda i transitada tret d'algun excursionista o amant dels paratges poc contaminats. Vam fer nit a l'única fonda, d'una rusticitat rònega i ombrívola, com tocava. L'endemà, després d'esmorzar, fent temps assegut en un banc de la placeta del poble, vaig estar conversant amb un home de la terra, ja gran, assegut al meu costat. L'home m’explicava que la seva dona s'acabava de morir, no recordo de quina malaltia, i tot explicant-m'ho em va dir: "el metge em deia que no passava res, però jo sabia que sí, perquè jo dormo amb ella".
Aquest era un ésser humà savi.
# posted by Manuel Ballester @ de març 20, 2022 
