Atzabeja

La lectura del llibre del Ramon, a part del comentari que ja he deixat en el bloc, em suscita altres reflexions, no pas independents del tot de qüestions o afirmacions que hi apareixen, però que entenc que ja no són ‘resposta’ a la lectura, sinó més aviat la visualització per a mi mateix del que em ve al cap.

Ja sóc vell. Tot passa molt de pressa, i per bé que, de temps, n’hi ha hagut per obrir camí a possibilitats entrevistes i dur-les a terme, al final tot són records, des del punt de vista personal, que cabrien en el puny clos d’un infant acabat de néixer i encara hi sobraria lloc. No ocupen espai real. En un vers he escrit que el record és solament allò amb què ens masturbem quan la dolor ens estreny. Ho vaig escriure quan la Xita s’estava morint i jo em sentia sotraguejat fins a l’arrel, però em penso que conté una mica de veritat.

Ara que el final, més que acostar-se, se’m tira al damunt, contemplo la vida que ja és record amb poca severitat, que vol dir no penedir-me en conjunt del que he fet, però sí de què hauria pogut fer més a l’hora de verbalitzar o materialitzar en gestos clars i propers, als qui he tingut prop meu, el que sentia per ells. La meva manera de ser, tímida i introvertida, ho ha dificultat, i al cap dels anys ha anat derivant cada cop més a la condició de llop solitari. No és que no socialitzi gens; si he de socialitzar, socialitzo, però no ho busco.

Fa dos o tres segles, recorrent la Catalunya nord amb el trenet amb el Quim Monzó i la Dolors C., en una de les habitacions de no sé quina fonda ni de quin poblet on érem tots tres, des de l’habitació del costat van començar a picar a la paret pel xivarri que fèiem. El Quim llavors va tornar-s’hi al crit de va te faire foutre!. Esclar, eren temps en què ens sentíem plens i de relacions amb companys i grups ens en sobraven. Els altres, doncs això, que es fessin fotre. No vivíem aïllats ni en teníem la intenció, si més no conscient, ben al contrari. Però tot passa. Hi ha qui no canvia en res. Jo, ho he fet.

I és que crec que l’ésser humà és subjecte de canvi i fins que el canvi és una de les seves característiques —compte, no dic essència. Quan era jove de definició solemne, vivia de quatre lectures mal fetes i poc païdes, de mimetismes sospitosos i de mitja dotzena d’eslògans aplegats que repartia a tort i a dret sense capacitat, de vegades, d’argumentar-los com hauria calgut. Però m’ho creia, i obrava en conseqüència. Per herència familiar, per constitució genètica, per context personal, pel grup on em trobava... Foren anys de lliurament total. No me’n faig pas retret; potser sí, algun cop i en alguns casos, de les formes, no del fons.

A mi, el temps, no solament no m’ha refermat determinades creences, sinó que les ha sotmès a revisió. Al capdavall, l’única certesa adquirida, a banda que la mort és i que és ben a prop, ha estat el guany en dubtes, i veure que el fet de dubtar, no tan sols no és inevitable, sinó que és bo. —La Veritat, en majúscula, sempre comporta, en més o menys grau, la discriminació i la negació, si no la repressió, del qui no la comparteix.— Com és natural, això no treu sostenir algunes, poques, certeses necessàries al viure, sempre, però, provisionals, obertes al canvi, les més grosses i les més petites.

Al món sembla que li agraden les grans veritats, els grans sistemes que expliquen fil per randa el perquè de tot plegat. Ho entenc, atorga confiança, disminueix les temors del viure, no cal discutir ni encaboriar-se tant... I no és pas que no m’agradés poder creure i confiar en algun d’aquests grans sistemes: que hi ha un déu que ens espera de braços oberts al final del trajecte o que hi ha alguna mena de paradís no classista ni racista ni sexista ni opressiu, que s’acabarà imposant sí o sí per la força subjacent de determinades dialèctiques històriques... Però no puc. El que no treu que hi hagi en canvi conceptes marxians que sí que continuen sent útils a l’hora d’interpretar la realitat per canviar-la. Igual que crec que la lluita per canviar-la és necessària i justa i paga la pena, independentment de si acaba en cap lloc ja previst d’avant mà. Per això mateix prefereixo el qui es diu marxià al qui es diu marxista, i ja no diguem els altres.

Em fan urticària els determinismes o les predestinacions, em fa urticària el reduccionisme de la llibertat de la necessitat, em fa urticària ser un mer instrument del desenvolupament d’una Idea o d’un materialisme històric hipostasiats que detenen el poder absolut. M’estimo més pensar, com deia Nietzsche, que en aquest món (l’humà, esclar), tot són interpretacions, i aquesta proposició, afegia, també ho és. Crec de tota manera en la llei de la gravetat; això sí, de moment.

La meva generació, em penso, ha intentat deixar a les de després un món una mica millor, i en alguns aspectes potser és així: costums i usos més lliures, educacions més flexibles, amb més recursos i més inclusives i extenses, les llibertats, formals tant com es vulgui, però ja se sap que, si no hi són aquestes, desapareixeran les altres (les altres llibertats i les altres conquestes), una sanitat pública que a despit de retallades i privatitzacions és, diuen, una de les millors del món, cosa que em confirma la meva experiència personal, la capacitat de moure’s i viatjar —per més que serà de les primeres que hauran de caure si volem salvar l’esfera que ens sosté—, els canvis culturals... No ho tinc clar en altres camps, potser hem reculat —sempre en relació a la riquesa creada, existent, mai amb el que hi havia cinquanta o seixanta anys enrere— en aspectes laborals, i avui llegia un expert que afirma que els nostres fills viuran menys anys, i sembla alhora i també que estem experimentant, aquí i al món, un reviscolament fort de les posicions més carques i reaccionàries, si no parafeixistes.

M’adono, i és molt greu, que tant aquí com a nivell global (nord-occidental) estem traspassant a les generacions vinents una càrrega d’exhaustió de recursos naturals i de contaminació, desforestació i desertificació del planeta que és ben possible que sigui causa de reculada en molts nivells: decréixer serà inevitable, encara que, és cert, en lloc d’una reculada es podria veure com un guany. Tanmateix, és molt i molt dubtós que els canvis ràpids que es necessiten siguin possibles —em temo que la resiliència que ha mostrat fins ara el BAU i des de fa dos-cents anys pot assegurar-li la continuïtat— si persisteix el Sistema econòmic (capitalista) actual, que ja inclou tot el món conegut. Els nous capitans, hauran de trobar la resposta.