dimarts, d’abril 19, 2022
Humaniesteses
Ha tornat la claror. Com cada dia,
miro per la finestra i veig el mar a baix,
i la serra, pelada, eixuta, de Marina, a dalt,
dret camí i bosc exigu als ulls de l’aigua,
i em demano què és, això, la terra,
l’aigua, aquest cel grisós, incongruent,
que incomoda els d’aquí, els qui som de natura
de claror, i penso que el món, aquest món
que és només perquè els humans som,
no és el de les coses,
que neixen quan els posem nom —i el nom
esperar, desesperar-se,
és el sí i és el no, el canvi, el propòsit,
la incertesa, l’amor i la rancor—,
tan poc i massa, que il·lumina el nom,
i el contrari del nom i el contrari del món,
no és pas la vivència inerta, tan
inescrutable i sola, sinó el glaç brut i sòlid,
el permafrost, de la indiferència,
que és, pròpiament, la de les coses
# posted by Manuel Ballester @ d’abril 19, 2022 
