Atzabeja

Arbres, segurament pi roig, pi negre més amunt, en una cantonada s’endevina més que no es veu un cel blau, el que toca, i penso, tantes colors del blau, venen i se’n van en no-res, uns quants batecs i ja no hi són, tornen sí, sempre, ardents, fins al punt que el miracle es fa tan de totjorn que deixes de celebrar-lo per la impossibilitat que és, quina sort, dèiem, de ser en aquest país i no en altres de grisos, un cotxe al darrere, l’R9, em penso, que havíem tingut, pujant potser a Cap del Rec o a Maranges, com saber-ho, el record és traïdor i s’emmascara, la memòria a aquesta edat s’és esdevinguda un tel, gairebé esparracada, el temps no és neutral, si més no, el nostre, el del tot (?) sí, indeclinable, però el de cadascú du l’enemic a dins, o, de vegades, no, si advé en sentit la vida, a la imatge somrius, d’aquest somriure discret, calm, amb què et lliuraves sencera però havies a voltes de refrenar si l’altre no hi era, i no hi era prou, ho sé, ni tu, és cert, tampoc, o bé hi eres massa, fem tan sovint a l’inrevés el que voldríem, sense saber si és per por o per ser ferm, quanta ignorància, potser sigui cosa d’herència, cultura sí, però també gen i alletament, i què, gairebé sexe dels àngels, però no, amor hi mana, dit aquí, desfet com sóc de mi mateix, reflex, és horabaixa o, qui sap, si alta, els dolços anys plens, desig, certesa, l’exactitud no és patrimoni del qui sent, ni ganes, la mort trigotejava lluny, els fills completaven, érem per a tothom algú, vivíem sense dir-nos-ho, onatges bells de ser concedits al qui viu, escassos, abundants, qui pot assegurar-ho, viure és potser això, mirar de ser i ser-se amb la dignitat de dar i dar-se, i rebre, que vol dir obrir-se, tan poc fàcil, mes dar-se sobretot, que un jo res no seria sense el tu que el reconeix i que el reclama, ho diu aquesta vella fotografia, de màquina de retratar, em pregunto, són tan reculats temps, i començo a ser conscient i accepto que no hi ets ni hi seràs, que els desitjos que formulàvem serveixen de gens gaire, no et pots morir abans, repeties cop i cop, i ja ho veus, sóc jo qui resta aquí en gra de solitud, que no pas sol, perquè al final del dia sóc el que érem, com ens havíem bastit tots dos, m’agradaria poder pensar que en algun punt de l’infinit espai o en el punt just del seu centre, més infinit encara si hi fos, la presència hi és, tu, els qui ja han anat passant, tants, al davant, pares, germà, els vells companys, cap no s´ho mereixia, no és el mot, esclar, és el sentit, però ho deixo, i respiro, i, erupció talment, el respirar de tots ells respira amb mi, i espero que, quan toqui, m’ajudis a morir, que ho faràs, no estaré sol, a l’hospital, recordes, la darrera vegada, i foren quantes, vaig dir-te, allà on siguis, seré jo, i encara no he complert, ni compliré, la vida és curta, per més que sigui llarg el temps.