Atzabeja

Ramon Majó Lluch (Manresa, 1940), excompany d’activitat política i social, de muntanya, de rondes i d’alguna altra planeta més, acaba de publicar una autobiografia titulada El meu lloc al món, en què recull el seu anar i venir de tota una vida. M’he afanyat a llegir-lo, abandonant altres lectures en marxa, perquè entenc que són memòries que formen part d’una de col·lectiva, la dels qui van constituir la generació que, al llarg de la segona part dels seixanta i primera dels setanta, contribuí a esbotzar els estrets límits del que aleshores era una ciutat grisa i reclosa i a posar els fonaments de noves maneres de pensar, de fer i de viure, des del punt de vista cultural, polític i social. En un altre apunt d’aquest blog he deixat constància del meu homenatge als components d’aquesta generació amb els quals vaig compartir dolceses i aspreses d’uns anys decisius, ni que fos sempre dues passes rere d’ells.

És un llibre dens, i no ho dic per la llargada (500 pàgines!). Ens hi detalla, fins on li arriba el record (que és sempre una reconstrucció), des del seu origen familiar, l’escola i les primeres perrotades pels carrers, que deien llavors les mares, fins a les coses ja més ‘serioses’, com ara la creació d’Art Viu, grup bàsic en la dinamització i els canvis culturals, no tan sols de la ciutat, sinó també de la comarca, la fundació del PSUC que ja va tenir continuïtat en el temps, la participació en els primers ajuntaments democràtics, i les seves múltiples implicacions, d’ell, del Ramon, en lluites reivindicatives de tota mena, subsumides sempre en el camí orientat per l’estel polar del materialisme històric, la lluita de classes i la, a llarg termini, revolució del proletariat que eliminaria totes les contradiccions, o, pel cap baix, les de l’explotació, les de l’home-llop-per-a-l’home. Siguem benvolents amb els mots, tinguem en compte que, quan s’elaborà la teoria, el món era molt més masclista que ara, si això és possible.

És un llibre ben escrit, en un català viu, no gens encarcarat, que es nota eixit de la mà d’algú que no ho fa pas per primera vegada, sinó que hi està avesat, que en sap. Ja es veu, per qui no conegui l’autor (segur, però, que qui el llegeixi serà perquè el coneix), que es tracta d’algú intel·ligent, llegit, discutit, vull dir, que ha participat en innumerables discussions, cultivat, i, per damunt de tot, sincer fins al caigui qui caigui, mai més ben dit.  

Tots tenim moltes facetes. En el llibre, s’hi troba el Ramon persona, proper, que es lliga (el gran símbol de la corda d’encordar-se) als altres per al que calgui, que s’enjoia amb els fills i es re-troba a si mateix en la família, la tradicional, la tan fàcilment segonejada avui per alguns sectors (però, no ho havíem fet també nosaltres?), el qui té sempre les portes de casa obertes, perquè ja se sap que no se sap si hi ha cases d’algú (ja se’m perdonarà, sóc fill d’aquell temps, em vaig quedar clavat als Sisa, Dylan, Pink Floyd i la resta de la patuleia).

I després hi ha el Ramon, diguem-ne, de nucli dur, el que es referma un cop i un altre en els vells convenciments, les inalterables certeses. Religiosos ensums, com diu? Una de les coses que fan molt feixuc el llibre és justament aquesta insistència a anar repetint ara i adés, ni que sigui sovint ficat amb calçador, el mateix discurs, amb distintes variants però idèntic fons, com cops de martell o mítings, fins al punt que el lector (bé, jo) dubte si s’ha topat amb algun manifest o algun seminari que s’hi ha inclòs per error. A mi, m’ha fet la mateixa impressió que quan, fa incomptables anys, vaig llegir Marvin Harris i les seves vaques, pigs i companyia: molta proteïna, oi? Doncs això, molt materialisme històric, oi? Potser un pèl massa del vell mecanicisme (dialèctic, esclar) d’allò infra que dóna lloc a allò súper, etcètera, etcètera, teoria, d’altra banda que, abandonada o no, és segurament prou coneguda dels qui el llegeixin. Massa espessor; un nombre menor de les pàgines que s’hi dediquen alleugeraria el llibre i el faria, al meu parer, més llegible.

Ara, el que no m’ha agradat és que es caigui puntualment en la desqualificació personal a l’hora de criticar les conviccions discrepants de les pròpies. Pensar, o, en tot cas, dir, que qui no coincideix amb la meva manera de veure quina és la finalitat i la via per aconseguir-la, és un caragirat, traïdor, feble, si no corrupte, i fins un col·laboracionista, home, és d’una agressivitat que qui ha compartit lluites i moments extremament difícils amb aquests altres, em penso, no s’hauria de permetre. Ja deixa, a bastament, explicades les seves raons. Els desqualificatius ad hominem, si no insults, deixem-los per al militant fonamentalista que no les té, aquestes raons.

M’ha desagradat, sobretot, l’al·lusió gratuïta (calia?, què afegeix al que ja ha deixat més clar que els àngels en pàgines i pàgines?) al moviment de la Marea Pensionista i les seves concentracions, moviment digne en ell mateix pel que implica de mobilització dels qui, per edat, ja no compten per al Sistema i que intenta ser un ham per als que sí que encara hi són. Argumentar, com es fa, i es veu la rebuscadíssima crítica, que, amb les bones pensions que cobren, per què fan el que fan... Per l’amor de déu, l’autor s’ho podria aplicar a ell mateix i pensar per què fa i/o ha fet el que ha fet tenint en compte els bons sous que ha cobrat, i, durant anys, sense fer brot, segons que ens explica ell mateix.

L’exemple és anecdòtic, si m’hi aturo és perquè el meu germà ja no hi és i crec que no li hauria agradat gens el comentari i hi hauria respost.

Admiro la lluita constant del Ramon; com ell mateix havia dit alguna vegada sobre altres lluitadors, és com si es llegís vides de sants, en aquest cas autèntic. Però de les dues cares del Ramon que em surten al llibre, em quedo de llarg amb la més personal, la del company que se’t lliura del tot, la del que s’enjoia amb el naixement i les vicissituds dels fills i dels néts, la del que comparteix cordada, perills i futur amb els altres companys de cordada o de lluita o de rondes, la del que jo sentí com a iniciador meu i mentor en més d’un i de dos mons, la del que, des del darrere de les seves ulleres, t’escoltava amb atenció, diguessis les bajanades que diguessis, i te les corregís, si ho creia convenient.

Pel que fa al llibre, l’autor és l’amo del que escriu i hi posa el que li sembla millor o el que, parafrasejant-lo, li surt dels pebrots (ai, és molt de mascle, dir-ho?; avui dia, sembla haver-hi tanta multiplicació de sexes, gèneres i identitats que jo, ja vellard i de ment porosa, m’hi perdo una mica). Ara, un cop publicada, l’obra passa a ser també, si no més, del lector. El Ramon ha escrit el que ha volgut. Res a dir. És lliure. Tant com la meva interpretació. Les meves conviccions, sense abandonar, em penso, les esquerres, han anat canviant. Discrepo d’ell, ideològicament, en més d’un punt i de dos. Però això no detreu res a l’admiració per una vida, militantment parlant, exemplar.