Què és morir? Gargotejat, ni tan sols
esbossat, en un poema aquí sota —que sigui o no poema, ho qualificarà cada lector
pel seu compte, com passa sempre amb la poesia, amb l’art en general i en
qualsevol fet i circumstància del món en què apareixem nats. Un diu, això
és real; l’altre, que el real real és alteritat i l’ara i l’aquí solament fenòmens o aparences. Aquell assegurarà que Bacon és el súmmum; el de més enllà, que
després de Rafael no s’ha fet res de bo. Hi haurà qui digui que només això i així
és coneixement, ciència, i qui respondrà que és sols una manera de conèixer, un
dels jocs humans que ha establert les seves pròpies regles sobre què és i que
no. Com deia Heidegger, no ben bé en aquest sentit, només un Déu podria escatir
el què de què. Qui aixeca el telèfon?
I és que la mort de la Xita, la meva
companya de vida tants anys, ha estat un trasbals profund, com si, de sobte,
mort i vida haguessin esdevingut coses del tot reals, i que fins ara fossin
estat per a mi, d’alguna manera, cobertes d’un tènue vel que, a despit de la
tenuïtat, no permetia de veure, sencer (i veure-hi és saber), el que significa
la mort, i, de resultes, la vida. I això que ja feia uns anys que, havent-me
fet vell, em preparava per al que ineluctablement ha de venir. Sí, en una
relació de tota una vida t’ames i t’odies, però, com gairebé tothom sap, el
contrari de l’amor no és pas l’odi, sinó la indiferència. Diuen que queda el
record, ai. És d’una etereïtat tan gran, el record..., a sobre de ser sempre
re-construcció subjecta al moment i al que falta... Esclar que només disposem d’aquests
rastres, i toca fer-s’hi. Vattimo diu que en els rastres, via Benjamin, hi
batega el ser, l’autèntic, el clam o la paraula pendent de ser escoltada. Qui
sap.
He fet servir un terme, trasbals, perquè,
en el meu cas, és el que hi escau: alguna cosa passa, un esdeveniment, que et travessa
de part a part o fins al moll de l’os. Si fes ús d’una terminologia cristiana (en
què ella creia, i per què no?), diria que la seva mort ha estat el meu camí a
Damasc, o que és ella, el meu crucificat (dic heretgia?). Espais closos semblen
haver-se entreobert una mica, distàncies precaucioses escampen la brama d’haver
minvat, accessos de complet refús rebaixen murs. A la vida busques, respostes,
sentit. Durant anys i panys fas com si els posseïssis o, si més no, ho creus.
Però, et demanes ara, de què serveix tenir respostes, si les preguntes no són
les adequades? Adequades a què? Preguntar vol dir voler saber? Un interrogant
n’obre d’altres i aquests d’altres i d’altres, sense fi,
fins a arribar, tal vegada, al propi atzucac del jo. I llavors sents, molt
fluixet, una mena de rum-rum de fons que murmura: no serà que, de tant
preguntar, deixen d’interessar les respostes, o que fan por?
Fa poc, llegint Jung, he trobat una
proposició:
Quan ets jove, busques i et mous a fora; quan ets vell, busques i et
remous per dins. En podria fer ús aquí, no com a justificació, però potser sí
com a explicació? Una pregunta més.
.... / ....
