diumenge, d’agost 21, 2022
Turner
Ahir vaig anar a veure l’exposició que el MNAC
oferia de Turner, amb obra cedida per la Tate londinenca, una d’aquelles
institucions que millor representen com n’és de poderós el poder, fins al punt
de posseir en propietat absoluta fites essencials de l’existència
humana, testimonis (monuments, els anomena Gadamer) de cada moment històric
humà que ens permeten, interpretant-los i, sobretot, reinterpretant-los,
transcendir la brevíssima lleugeresa que som, i intuir-nos en alguna forma
més sòlida, perdurable, amb el nom que cadascú li vulgui donar.
A la Xita i a mi sempre ens va agradar Turner,
i en l’absència ja tan definitiva d’ella, veure de prop el que ens havia
agradat quan encara bategàvem i ens mossegàvem d’amor i desamor, quan encara
ens afegíem l’una a l’altre i ens acreixíem, a despit de tot i a poc a
poc, aproximar-me en carn i os a Turner em semblava un deute pendent. Turner és
la possibilitat d’una experiència estètica, de sentir que alguna cosa se
sacseja, es remou, que un no és ben bé, després, el mateix que era abans. Res
que es pugui preveure, mesurar o comptar, esclar, com ara el carnatge d’un
artefacte nuclear o el del masclisme dominant.
La claror o, més ben dit, les clarors que
caracteritzen les obres (l’obra?) de Turner, no és que en siguin una de les
característiques principals, és que ho són tot, són el que diu.
Els difuminats, el que s’entreveu o s’endevina a través d’unes clarors que en
lloc de fer distintes les coses (no és la feina de la claror aportar claredat?)
les desdibuixa, les fa evanescents, irreals, situant-les en la indeterminació
del que és o no és, no parla, si ens parla, de la mera
superficialitat de la boira del dia o el mal temps a la mar o una suposada contaminació
humana encara ni detectable ni detectada (gairebé mai no té de tema l’urbs),
sinó, just, del que siguem capaços d’intuir-hi. Fa propostes, ofereix
punts de partida, no arriba a cap lloc pre-determinat.
Turner és romàntic, de ple, sí, i per tant les
típiques forces naturals desencadenades enfront de les quals l’ésser humà és
insignificant, hi són, com la immensitat dels grans cims o les profunditats
abissals. Però el que Turner ens obre, és la possibilitat de desmarcar-nos del
món immediat, dels seus límits, d’anar, via imaginació, sentiment i obertura, cap
al que els quadres, velats, desvelen: la intuïció, sense confirmació
possible, si no fóra pura materialitat, d’alguna cosa més que l’estretor del
reduccionista real del nostre quotidià. Creure és crear? Que el més
se sustenti o no en els nostres límits és una altra qüestió.
En les obres de Turner hi ha isolaments, però
també ponts. I uns rastres d’obscuritat que pertorben, a banda de fer pensar en
Van Gogh. Turner és un misto a punt d’encendre pila de fogueres si la teia hi
és. Diuen, els qui hi entenen, que el pintor utilitzava elements més o menys
científics o tecnològics a l’hora de treballar. Em sembla un no dir res, com si
diguéssim que els quadres fan tants centímetres o que la pintura és feta d’unes
tals arrels: dades útils per a algun Ikea. També es diu que va dir (ups) al
final de la seva vida que ‘el sol és Déu’. Seria en extrem tímid i introvertit,
el déu de què parlava. I al capdavall, el que de debò importa, no és pas el que
l’autor vol dir (Mallarmé, quan algú li deia que havia entès això o allò
d’algun poema, replicava: doncs, vostè ja sap més que no pas jo).
Turner és transcendentalitat, no un banal
romàntic patidor.
