dilluns, de setembre 05, 2022
Laura Restrepo
Que una escriptora colombiana escrigui notablement
bé no és gens estrany, el context, els precedents (de García Márquez a Santiago
Gamboa, per esmentar estils i èpoques), l’eruptivitat, natural, social i
cultural del país, hi proporcionen racionalitzades justificacions. Si, a més, l’escriptora
ha estat periodista en zones de conflicte, companya de viatge d’ONG i
voluntària en el compromís polític i per a la resolució (si hi és) de la
violència, revolucionària, narco i estatal, aquesta darrere ni de lluny la
menor, llavors el mínim que es pot esperar és un esclat de lletra roent davallant
pels flancs, les pàgines, del que escriu. Parlo de Laura Restrepo i la Canción
de antiguos amantes.
Nascuda el 1950 a Bogotá, ciutat que per les
seves característiques facilita l’eclosió de les passions, no sé (jo que no sé,
de fet, res), per quins set sous ha anat a parar des de fa uns anys a Borredà (influència tardana de la migració de catalans?),
poblet de molta pedra al capdamunt del Berguedà, d’isolament relatiu i apte per
a estiuejants i arrossaires de cap de setmana de can pixa-rellisca. El poblet
té una església mil·lenària que potser ha afavorit els mil·lenarismes que se’ns
narren sobre Salomon, el Cantar de los cantares i, sobretot, la reina de
Saba, musa mítica, mitològica i carnal.
La novel·la és una arquitectura que té per
sostre el cel dens i nocturn, il·luminat d’estels atapeïts en infinita xifra,
del Iemen, país d’història molt més reculada encara que els Borredà d’aquí,
batut, torturat i trinxat per una guerra civil de dècades que fa dècades va
deixar de ser-ho, de civil, per esdevenir la fornal on potències estrangeres malden
per veure qui etziba el cop de martell més fort. Mort, fam, sang, malaltia,
desplaçaments, violacions, tortura, més violacions —¿no són les dones, allà,
aquí i arreu, les víctimes sacrificials més fàcils, no ho són sempre els més
dèbils?— són, com se sol dir, el pa de cada dia, si n’hi hagués. El Iemen no és
un cas únic, ben al contrari, però sí un cas exemplar.
La realitat més crua, nua i terrible, va de
bracet amb una història d’amor en què una princesa bella i deforme, Pata de
Cabra, autoalçada en un regne fet de perfum i encens, no pas d’obscurs drets d’herència
ni expoliació, és cercada pel rei Salomó com a objecte de desig, si bé un desig
sublimat, un desig de desitjos, el cant de cants, que els ordinaris daseins
submítics adaptem als enamoraments més aviat banals d’estar per casa. N’hi ha d’altre,
d’amor, a la novel·la, però a ras de terra, de passió viu, mes, ai, dins del
temps i, doncs, perible.
Sant Juan, santa Teresa, Rimbaud (un pèl
massa?), Camus..., de la poesia del desert a la criatura d’ulls esclatats per
una bomba, dels míssils a la feina al límit de MSF, de les dones castrades,
fugitives, orfes, afamades, perdudes i/o violades i mortes pels seus violadors,
a l’atenció mèdica dispensada a aquests mateixos violadors, de la mare cruel a
la mare desencisada i desencisadora, de la babel de llengües a la capacitat de ser-hi
sense dir res. Els homes no hi tenen gaire paper, inhibits, cuirassats contra
el sofriment, pendents d’ells mateixos, distants, errants com un hebreu... No
és així al quotidià que vivim?
La novel·la és un poema llarg, trufat de
periodisme i analítica de tant en tant, visual, auditiu, regalimant dolor, però
perquè és l’amor que ho sustenta, i a despit de tot, no gens desesperançada ni cruel:
llegir-la és llegir amor, solidaritat, lliurar-se de ple, creure en la bondat
humana. A mi, i tan sols a mi, m’hi sobren les cites literàries que s’hi repeteixen,
això sí, curosament xifrades: trenquen el ritme propi, expressiu, de l’autora,
les hi sento ficades amb calçador. Cap dubte, els qui tenim el privilegi
de poder llegir el castellà en l’original, l’hauríem de llegir.
