dijous, de setembre 15, 2022
De palpentes
Quan el Bernat era petit, la Xita havia d’anar
de vegades a algun congrés o jornades i, si tornava en avió, l’anàvem a recollir,
els nanos i jo, a l’aeroport. Un dia, cap al tard, ja era fosc, mentre jo
conduïa, el Bernat, que estava mirant a fora i devia tenir cinc o sis anys, de
sobte va dir: què passarà amb les coses quan no hi hagi ningú? No sé pas
què li vaig contestar, suposo que sobre la marxa li devia dir que això era molt
difícil o gairebé inimaginable, o alguna altra bajanada de l’hora.
Bajanada, sí, perquè després de la covid i la
mai esmorteïda amenaça nuclear, que ens aniquili algun virus o microscòpic (o
no) ésser orgànic no és pas parlar per parlar, sinó perills que es poden
tornar, d’avui per demà, reals, fàctics, convertint-ho tot en la terra erma d’Eliot,
amb perdó del poeta. El record, amb tot el que té un record d’històric i
reconstruït, m’incita, però, a pensar-hi una mica més.
D’una banda, la pregunta no m’hauria d’haver
fet plantejar com és que un nen petit (es)posa una qüestió que va de bracet amb
la vida i la mort, sobretot amb la mort? No hi havia hagut experiències de mort
pròximes ni en el temps ni en l’espai, l’ambient familiar era normal (grosso
modo), com el desenvolupament. Els pares ens esforcem a fer-ho bé encara
que només arribem a fer el que podem, com els pares dels nostres pares i els d’abans,
fet que no priva que ens sentim un dia sí i un altre també garfits de
culpabilitat —els qui no ho fan ni s’hi esforcen, a fer-ho bé, no en tenen mai, de
sentiment de culpabilitat—. I se’ns escapen coses; ens falta temps, sovint maduresa, i ens sobre
ansietat. No ens hi hauríem, crec, de capficar de manera obsessiva: els fills vénen
amb el seu propi paquet, a més d’heretar una part del nostre. Som
limitats, els superherois només als tebeos. Ser pares prou bons, ja corre.
Però la pregunta del Bernat té alhora implicacions
filosòfiques, i escatològiques. Perquè, aquest immens univers quasi
infinit, en expansió, diuen, ¿què és, si no hi ha cap ésser humà que li atorgui
ordre, regularitats, valor d’utilitat i fins de canvi, bellesa, emoció,
acolliment, comunitat..., o, per dir-ho amb una paraula que ho inclou tot, sentit?
¿Què fóra, si no una mera insubstancialitat espessa, opaca, inerta i freda? Perquè
som nosaltres que li posem les formes, n’establim les diferències, les
finalitats, els valors... Aquesta monstruositat galàctica, enmig de la qual els
éssers humans no som ni la infinitèsima part d’una micra del seu gran buit —l’aparença sòlida
és engany, el buit n’és l’essència—, ¿què és, sense
el que li dóna sentit (nosaltres), si no una massa informe, infinitament distant,
abocada a perir en el si del forat negre que és?
Vivim en un món (un món és cosa humana)
tan tecnoracionalitzat i productivista que s’ha fet cec a tot allò que al llarg
de l’existència de la humanitat n’ha constituït el fons primer i més autèntic,
allò sagrat o, si voleu, el misteri, o l’ombra de què parla
l’Eugeni Trias, el que des de l’origen ha fet que el caos tingués sentit. No es
tracta exactament de déus o de Déu —hi ha qui li dóna aquest nom—, sinó d’alguna cosa
que la raó, limitada en l’espai i el temps i per les seves categories lògiques,
no pot, en realitat, ni anomenar —el nom és el principi d’un domini— ni conèixer
ni fer-ne cap proposició falsable, es tracta d’alguna cosa (ombra, misteri) que fa, per dir-ho a la Shelling, que un en-si esdevingui un per-a-si
(pare/mare i fill/a), una consciència que sap que ho és sense deixar de ser
en-si, o, si es vol, un esperit —el conjunt de dos, però tercer, per dir-ho de nou amb
Shelling— amb tota la carn i l'os. Som, misteriosament, més del que som, en cap cas projectats
a un forat negre, sinó subjectes de claror, ergo, de possibilitat, de
llibertat, de pot-ser. En voleu dir el ser? D’acord. El grund que és més que l'existència que és i som? Som-hi. Que hi ha d’haver, potser, un darrer mot? Hi cabria. I l'obertura al que és?, com diu aquell, l’agulló,
potser, de l’instant-eternitat.
Perdoneu-me tanta digressió a l’hora de pensar
en veu alta.
