dimarts, d’octubre 11, 2022
Irma Vep
En algun lloc (no revisito gairebé mai el que
vaig publicant) he deixat la confessió escrita que sí, que sóc dels que veuen
sèries. És ben possible que en vegi tothom, de sèries, però per alguna raó que
se m’escapa sembla que continuï sent una mica vergonyós acceptar-ho, sobretot
si un s’imagina a ell mateix no estandarditzat. Sigui com sigui, aprofito per
comentar la darrere que m’ha fet sentir enmig d’una veritable experiència
estètica que, si calgués dir-ho i a mi no em cal, vol dir també ètica.
Es tracta d’Irma Vep. En síntesi, un director (René Vidal) fa un remake d’una pel·lícula del cine mut (existent, es titulava Les vampires) que ell mateix ja havia versionat abans però feta ara en forma de sèrie de vuit episodis, que insisteix a anomenar capítols d’una sola pel·lícula. Com es pot veure, no solament és cine dins del cine dins del cine, per dir-ho així, sinó que el mateix director de la sèrie que nosaltres veiem, Olivier Assayas, ja havia fet als anys noranta una pel·lícula remake de la muda, i, per tant, el René Vidal fictici de la sèrie és de fet un alter ego seu. El grau de complexitat és alt, ja que els nivells que se superposen i es barregen no són només els de la ficció, sinó també els de la vida real, desdibuixant d’aquesta manera les línies de demarcació i el “valor” de cada camp.
L’Irma Vep, al guió, forma part d’una banda criminal autoanomenada Els vampirs, sense que acabi de quedar del tot clar fins a quin punt ho són de debò ells o l’Irma, interpretada per una actriu nord-americana, la Mira, que en la pel·lícula dels noranta era hongkonesa, exesposa del director de ficció Vidal i del director real Assayas. Queda establert i gràvid, per tant, que l’obra no sols és complexa, sinó que els fantasmes, externs i interns, hi juguen un paper determinant (els vampirs poden ser qualificats de ghosts): l’Irma Vep de ficció embruixa els qui l’envolten, que és el mateix que fa, al seu torn, l’actriu que la protagonitza, amb els que l’envolten, evolucionant d’intèrpret en un primer moment fins a la fusió amb el personatge. També es podria dir que tothom xucla d'ella, és vampiritzada, fins que s'adona que la vida no va de xuclar.
Els fantasmes, diu Vidal (embruixat pel personatge i per l’actriu i exdona seva que la interpretava als anys noranta), en una sessió amb la terapeuta, són allò que hem reprimit i portem a dins sense poder-ho expressar i, doncs, fer-ho nostre, detraient-los el poder. La Mira, esdevinguda, instants dixit, fantasma de veritat, és, just per això, qui el pot salvar (qüestió catàrtica, diguem), perquè, podríem afegir, només qui ha conviscut amb fantasmes i se’n surt, pot accedir verament al real, igual que qui creu de debò en Déu ha d’haver descregut abans, si no, seria pura inèrcia.
Amb una realització il·luminada, molt bones interpretacions, sobretot de l’Alice Vikander i Vincent Macaigne, un guió potent i uns diàlegs brillants, aquesta passejada pel dedins i el defora del cinema i el món que l’envolta, és també una incursió en les fragilitats humanes, quan ens comptem d’un en un, i en les seves fortaleses quan comptem amb l’altre, alhora que una prova que es poden fer productes d’elevada qualitat, de culte i tot, com se sol dir, sense necessitat de cap gran pressupost, però sí, esclar, de talent, col·laboració i ben escàs interès en la indústria, el comerç i la mediocritat que ens vampiritza, ara i per complet, a tots. Paraula d’Olivier Assayas.
Es pot veure a HMB.
# posted by Manuel Ballester @ d’octubre 11, 2022 
