dimecres, de desembre 21, 2022
Antonio Alcaide Galiot
L’Antonio Alcaide és mort, tenia la meva edat,
amb ell, el meu germà i altres companys vam organitzar i tirar endavant les
primeres mobilitzacions laborals, socials i polítiques dels treballadors de
banca de Manresa cap a l’any 1969/70 de l’era del dictador, quan res no es
movia en una ciutat immòbil i tot un país era, per dir-ho com el poeta gallec, a
longa noite da pedra. Érem joves, disposats a comprometre’ns a fons passés
el que passés, érem els nostres propis capitans d’herba whitmaniana, a punt per
alliberar-ho tot i tothom i no tan sols un home sol.
L’Antonio era una de les persones més
senzilles, honestes, obertes i nobles que he conegut mai, la representació viva
de qui té consciència de classe, si n’hi ha, per dret de naixement, pre-ocupat
i ocupat per aportar el que calgués als altres i al món sense demanar mai res a
canvi: creia que ho havia de fer i hi creia. Com tants com ell, molts, milers,
que s’arriscaren per mirar de deixar les coses rere seu una mica millor de com
les havien trobat, de manera anònima, sabent que no passarien als llibres
d’història ni serien celebrats com el captain de Whitman, i ni esperaven ser-ho. Integrat al país d’acollida (?), era andalús, i
manifestant-se per aquest país quan més de quatre i de vuit dels qui després, còmodament instal·lats, cridaven independència no deien encara res. Continuà
l’activitat sindical i veïnal ja en la legalitat. No el vaig acompanyar, jo ja
me n’havia de la ciutat feia anys.
Parlar de l’Antonio és parlar de tot un grup manresà de vianants de la història, com deia l’enyorat Vázquez Montalban,
que es donà i compartí la passió, jugant-s’ho tot, perseguits, detinguts,
represaliats, totes i tots constituint el més admirable exemple de per què
vivim: omplint de sentit els altres i el món i, gens de retruc, nosaltres
mateixos. No és fàcil. Molts d’aquells amb qui vaig fer camí ja no hi són: els
germans Sala (el Joan, tan prematurament mort), el Vizcaíno, el Lluís, el meu germà
mateix, l’Emili...; la distància temporal i física i, esclar, l’envelliment a
què és sotmesa la memòria, em priva de completar-ne els noms. Només puc ressaltar-ne
la petja, inesborrable en mi mentre sigui viu, i declarar-me orgullós d’haver
compartit amb elles i ells un tram, un dels millors, del temps que ens fou
concedit a la terra.
