dimarts, de desembre 06, 2022
María Zambrano
Vaig entrar en contacte amb el món de María
Zambrano a través de la lectura del que és potser el seu llibre més poètic i suggerent
(Claros del bosque), d’una poesia gràvida, capaç d’obrir forat en el
lector per mitjà de la paraula creadora —per tant, també, misteriosa
(sagrada?), impossible de ser exhaurida per la paraula que ens és dada i
és dada, comunicació—, portadora del que escapa al límit, i, quan diem límit, per
aclarir-ho una mica, apel·larem a Jaspers o a l’Eugenio Trias de l’home-límit —per correcció
política i en aquest cas necessària de tota necessitat, direm ésser-límit—, que és el
qui viu sempre entre l’ésser finit del món quantificable i instrumental,
l’ésser destinat a la mort, heideggerià, i l’altre, el de l’ombra de ‘la
filosofia i la seva ombra’, títol de l’obra que el va fer conegut.
La paraula de Maria Zambrano és paraula
“originària”, no ja provinent, sinó formant part del logos spermatikós
de què parlaven els grecs —allò seminal que du la vida, i que no cal que
sigui una de numeral—, paraula adreçada o preparada, no a fer,
sinó a ser, paraula, doncs, ontològica —per dir-ho amb
l’escriptora mateixa, “no palabra de-bida, sino palabra de-vida”. Es veu
la diferència, enorme, oi? Passem pel món, per la vida, immersos a fer, el que
sigui, més i més, som en la mesura que fem, l’homo faber, com si,
aturar-se, comportés alguna mena de perill, retrobar-se potser amb l’angoixa inherent
a existir en aquest ni tan sols parpelleig que és la nostra durada al món.
No és que l’ésser humà (el dasein) no pugui “saciar-se” o “sentir-se complet” dins
de la seva finitud; exemples, se’n troben arreu, potser no són innumerables,
però hi són. Ara, és obvi que des que l’ésser humà ho és —d’abans segurament
dels primers enterraments—, s’ha plantejat si hi havia cap sentit en el sentit (ups!) de viure,
d’on venim, on anem, si hi ha un principi i un final més principi i final que els
que coneixem, si podem reposar (o no) del precari saber-nos volva atzarosa,
contingent, d’un univers també contingent, vast, pascalià, que podria (podríem)
no haver existit mai. Dit altrament, per què hi ha alguna cosa enlloc de no
haver-hi res? Tanta llibertat i dignitat, esclar, guarneix al qui s’ho planteja
com al qui no, sempre que hi hagi una consciència entremig bategant.
En temps reculats, algú escrigué o digué que “el
qui creu, crea”. Crec, al meu torn, que hi ha veritat en això. Gadamer proposa
que som éssers de llenguatge (no sols verbal), per tant, simbòlics,
interpretables i interpretadors. La realitat humana (n’hi ha cap altra?) és subjecte
al canvi, a l’imprevist, a la transgressió dels límits —sortosament; si no,
seríem simples deixalles heideggerianes en desempara, desesperançades i orfes.
Com tota poesia autèntica, la de María Zambrano,
filosofapoeta o poetafilòsofa, obre portes a noves contrades, recers, mons, a maneres
altres de sentir i veure-hi o, més aviat, de mirar, de posar-nos al davant, de
la més suggerent forma, horitzons fondos i il·limitats, qui sap si in-finits. “E il naufragar m’è dolce in questo mare”, deia el Leopardi de L'infinito.
“...ella abre la herida más aguda ... una
herida devoradora, una palabra nunca hallada, mas nunca acallada, nunca
adormida; que aun en sueños, entre esos sueños fantasmas del ser, se abre más,
se enciende, llama que devora y puede crear, a su vez, algo no visto ni oído
hasta entonces ... una obra que vivirá siempre, mientras el cuerpo que la
sustentó cae en cenizas sin nombre siquiera, sin nombre.”
(María Zambrano, De la aurora)
Esclar que, qui llegeix avui dia Maria
Zambrano? Qui sap ni tan sols que existí? Som savis de no-res i ignorem que,
saber, no vol dir sempre certesa.
