dilluns, de gener 02, 2023
Albert Serra i Juanola
Els mars del sud, la Polinèsia, per
entendre’ns, sempre han estat, per a la cultura d’origen europeu, a partir del
romanticisme, la representació més pròxima d’un suposat paradís, no ja del
tradicional edènic, sinó d’ara i aquí. Una mostra exemplar d’aquesta adherida
creença la trobem, per exemple, en La ruta blava, de Josep Maria de
Sagarra, obra que conté, d’altra banda, algunes de les millors pàgines mai
escrites, amb permís de Pla, en llengua catalana. L’autor hi narra el viatge
que hi va fer als anys trenta del segle passat, quan encara s’hi conservava
part ja minsa (el poeta en deixa tràgica constància) de la bellesa i innocència
originals, que vol dir uns europeus lamentant-se del que ells mateixos havien
corromput, si no destruït segles abans i després.
Tot plegat ve a tomb arran de la darrera
pel·lícula del “nostrat” Albert Serra, Pacifiction, director de cinema sui generis
ultra premiat en certàmens i d’un gran prestigi en els nivells més eminents de
la intelligentsia viva en aquest camp d’expressió de l’art. De l’Albert
li havia vist un parell de coses, La mort del Lluís XIV i Llibertat
(cito de memòria), films que en el seu moment em van semblar, l’un, una llarga
i força avorrida passejada per inacabables galeries louvresianes (ai, la
vivíssima passejada per l’amor i la vida de Huston), i l’altra, una mena d'avorrida i plana també pretensió neopostmoderna d’épater les bourgeois,
amb la consciència plena, això sí, que ja no és moda ni possible. En fi, em
deia a mi mateix, exercicis acadèmics d’un vacu esteticisme adreçats a,
ves per on, épater l’academicisme explícit o subreptici en vigor —el qual, l'academicisme en vigor vull dir, més aviat caldria
qualificar de “manera rutinària de fer”, si no miserable, suposadament, art.
Però, ah, heus aquí que el darrer film de
l’Albert, no solament no m’ha semblat que tingui res a veure amb el que acabo
d’escriure, d’ell i/o de les seves, d'arts, sinó que, a més de subvertir-me per
complet els criteris i la manera de mirar, m’obliga a confessar la forta
impressió, en tot el sentit de la paraula, extens i intens, que m’ha causat. Un
impacte. I no és pas que sigui tan diferent, que ho és, de les obres esmentades
abans, però, pel que fa a aquest simplicíssim espectador que escriu, la diferència hi és.
Esclar, qui més deu haver canviat sóc jo. Segur. Però també crec que hi ha canvi en l’Albert: una mirada igual de lúcida,
això sí, sobre com hem corromput i manipulem, els fins no fa gaire amos del
món, una bellesa i innocència seculars —el local “de nit”, Paradis?, exemple
d’imatges que valen per milions de paraules—; el menyspreu i
desvergonyiment amb que una metròpolis mangoneja el seus súbdits (d’un sobirà);
la descarnada prevalença dels poder fàctics, els de debò, economicopoliticomilitars
—reflectida
de forma genial en la recerca d’un hipotètic submarí mai no vist però realment
existent—; la indefensió d’un poble que només aspira a viure, via turisme i
subvencions, però que, en aquest cas, per mor de les proves nuclears, seria més
apropiat de dir, sobreviure; la impotència d’una petita dent de l’engranatge,
el governador, pet del poder deixat anar sobre les illes i que, tanmateix, a la
seva manera, sembla haver après a apreciar-les, si no a estimar-los...
I alhora, i a tall, o no, de contraposició amb
la petja per mi retinguda dels films anteriors, la impressió fortíssima rebuda
de la intensitat i la delicadesa presents i no gens subjacents al llarg de tota
la pel·lícula: l’oceà omniabastador de vides i món —el seu món, que no sé
si és el nostre—, la bellesa infinita i terrible al mateix temps, el poder de la natura
que tot ho engendra, bo i dolent, la vegetació exuberant, sempre a punt de
devorar els intrusos de sensibilitat i raó escadusseres en un moment tan sols
que es descuidin, la impotència forçada dels pobladors, la innocència d'uns
éssers bells, quasi primigènia, que encara hi resta, sustentada en el
personatge de Sasha (?), que travessa l’obra i la impregna d’una naturalitat i
franquesa obertes de bat a bat a l’altre, enllà de malícies de classe
o gènere, tot i que no exemptes potser del pòsit servil que tota colonització
conforma.
Visió recomanada d’una pel·lícula feta, a més,
quan el geni, què dic el geni, la simple capacitat manufacturadora dels qui
regeixen i elaboren la cinematografia actual està sota mínims per no dir que és
desapareguda per sempre.