diumenge, de gener 29, 2023
Klondike
De vegades,
acostumats a la rutina diària de sèries i pel·lícules —ara que n’hi ha tantes
i en tants dispositius i la indústria, mai més ben dit, audiovisual és un núvol
de Magallanes de produccions, quantitativament i inútil parlant—, ens ve a
trobar alguna obra que pel seu valor ètic, estètic i moral no podem si no
qualificar d’esdeveniment en el sentit més heideggerià del terme: allò
nou, imprevist, que altera les coses i obre els camps del subjectiu i l’objectiu.
Petites gemes semi ocultes que d’una estrebada desfan l’embastat fàcil i
recurrent del que surt a les pantalles en el trànsit arrossegat dels qui ho
creen, per més que, crear, no seria el verb pertinent.
Klondike és una pel·lícula minimalista, feta amb una admirable escassetat de
recursos —gairebé, com qui diu, en un cap de setmana i amb els amics i amigues—, d’una gran
austeritat plàstica, narrativa i actoral, que devé, al mateix temps, en un esclat
de tensió, passió, lucidesa, comprensió, denúncia, brutalitat i amor a la vida,
en un batec més fort que cap horror!
Situada en un
espai, reduït al mínim, de la frontera entre Rússia i Ucraïna, al començament
de la guerra de secessió dels ucraïnesos russòfils, alhora que en un aquí i ara
universals, hi sobreïx la derisió brutal de la irracionalitat, desplegada en
massa, dels instints —si no les pavoroses raons— més bàsics i sense mediació humana que al llarg
de mil·lennis les successives civilitzacions patriarcals —masclistes, virils, dominants, o la llei del més
fort— han materialitzat en forma de guerres, sentit de la propietat i
identitats pètries alienes al borboll vital de l’ésser humà.
I a despit de tot, el
film —Maryna Er Gorbach, ucraïnesa, n’és la directora— és un cant a la vida,
sobretot quan els rastres de vida són, literalment, absents de la realitat
quotidiana en què vivim. La gran escena final del part de la protagonista
mentre els homes —marits, germans, amics, milícies, exèrcits (la imatge fugaç d’un militar
rus entre escenes)— es maten, tal qual, els uns als altres de manera tan absurda com terrible,
i en què un nou ésser humà arriba a la vida (?), és d’una revelació esfereïdora:
el nadó ve a la llum (?) del dia plorant.
Molt més sàvia que
tot el conjunt de “savis” coneixements, tècnics, mesurables, “útils”, que
imperen al món i el dominen, la bellesa demolidora de la pel·lícula la fa de
visió obligada.
