dimecres, de febrer 22, 2023
Bereishit
Miro com delimita de manera tan feble,
la serralada al fons, el seu espès cos, dens,
porós de la fluïda i infinita fuga
del que, per literària convenció del mot,
anomenem cel, més que un lloc, un espai mòbil
amb què enjogassar-se despert, vetust,
mil·lennis de poder creatiu encesos
i inflamats encara, potser, d’indelebles raons
humanes —i qui en sap l’origen
ni per què era roja l’aigua en el grec poema
o blaus els bells cadàvers de l’estiu
de Trakl—, o potser el fet d’imaginar-se’l
d’on beure un glop d’eternitat present o, compte,
si no n’hi hagués cap més, a la fi som
nosaltres i nosaltres sols que toquem mare.
S’obren, els dies, a la tossuda incògnita de ser.
la serralada al fons, el seu espès cos, dens,
porós de la fluïda i infinita fuga
del que, per literària convenció del mot,
anomenem cel, més que un lloc, un espai mòbil
amb què enjogassar-se despert, vetust,
mil·lennis de poder creatiu encesos
i inflamats encara, potser, d’indelebles raons
humanes —i qui en sap l’origen
ni per què era roja l’aigua en el grec poema
o blaus els bells cadàvers de l’estiu
de Trakl—, o potser el fet d’imaginar-se’l
d’on beure un glop d’eternitat present o, compte,
si no n’hi hagués cap més, a la fi som
nosaltres i nosaltres sols que toquem mare.
S’obren, els dies, a la tossuda incògnita de ser.
# posted by Manuel Ballester @ de febrer 22, 2023 
