dimecres, de març 08, 2023
Escathon
L’ésser humà, el Dasein heideggerià, per
entendre’ns, llençat aquí sense saber d’on ve ni on va, sempre estranger a ell
mateix i al món, i sempre en falta, i d’aquí el desig, un desig de l’objecte
que el calmi o de la completesa total, absoluta, que només, si hi fos, li daria
un Déu —i el grau zero de tensió a què tendeix, freudianament parlant,
en seria la interpretació finita, encara que Jung assenyala a una consciència ampliada com a plenitud—, només té una certesa, que ha de morir: de manera inevitable i segura
un dia el trobarà la mort.
Quan som
joves, no hi pensem, i potser fem bé, res no faríem sota el pes feixuc de l’ombra
angoixada de la mort, per més que, de vegades, sigui subjecte d’anhel en forma
de mort heroica o romàntica, si no el resultat de la sola desesperació. El meu
pare solia dir que se presiente lejos. Sant Joan de la Cruz mor perquè
no mor. Heidegger dirà que no és ben bé un final, sinó la culminació de la vida
—és a dir, un cop assumida la finitud i, doncs, nosaltres fets temps, i
havent completat (aquí un gros interrogant) el nostre projecte vital
suposadament elaborat al prendre’n consciència.
Però, què
és la mort? Una buidor negrosa i freda, in-finita? Perquè, si es rumia, aquesta
mateixa in-finitud, no fóra un desdir-se de la temporalitat en què existim (ex-sistere)
immersos? Hi hauria un no temps, dessota, damunt, enllà, defora, el
temps en què vivim, un ser absolut, ésser, potència
o acte pur? Allò que es creu, es crea. O, més moderadament, si es pot pensar,
és possible. En darrer terme, hi ha un sentit de tot plegat —per
servir-nos, encara i més, del Monzó?
Deien d’algun dels reis enderiats de la Castella
d’aquells segles, que dormia dins d’un taüt per tal de fer-se a la mort. Al
Cèsar, es veu, algú li anava murmurant a cau d’orella: recorda, ets un mortal,
cosa potser necessària en èpoques de gran proximitat entre déus i humans, però
que serien també d’utilitat avui dia en més d’un cas i de quatre, en el benentès
que parlem tant de de déus com d’humans plens de l’abundant, verinosa i comuna
mediocritat vigent. En fi, a les parròquies rurals reculades, s’hi accedia
passant entremig o pel damunt de les làpides tombals, en record constant de la
perspectiva ineluctable del passar, amb la seva doble, com a mínim, significació.
Què és la mort? Des del punt de vista del jo
que existeix, de carn i ossos, conscient, del Dasein, la mort, i al botavant el
de Baden, és la fi total, l’entrada, si es pot dir així, fent violència al
llenguatge, en el no-res, que, atesa la durada i l’espessor de cada existència
particular i potser col·lectiva i tot, fóra aplicable, si es vol, a la vida
mateixa: pures esteles al mar, per dir-ho com Machado, o estricta nàusea i/del
no-res, per dir-ho com Sartre, o la terrible angoixa pascaliana enfront dels infinits
abissals. Som, ras i curt, el que hem estat, fet, sentit i cregut mentre hem viscut.
Com a jos, dellà de nosaltres mateixos, durarem mentre algú ens recordi, no
més.
Steiner parla de les presències reals, sempre
presents i indici de la transcendència humana, no necessàriament deista. Levinas
sosté l’infinit realment existent en el rostre de l’altre, i l’Altre sempre és
el desposseït, l’explotat, el dels marges, el malaurat: el que no té veu ni cara i, doncs, pot reflectir YHWH. Bloch ens mostrà el principi
esperança, transcendència pròpiament humana. Hi ha qui li està bé i en té prou de ser tan sols un grapat d’àtoms microtemporalment
vibrant a l’univers o, de manera més simple, o de ser el que fa: res d’allò de,
la vida és el que ens passa mentre estem fent altres coses. Per als orientalistes
som en la mesura que som capaços de fondre’ns amb el substrat real del que hi
ha. El Crist digué, qui creu en mi, no morirà, o el meu regne és entre vosaltres, o som a l’aguait d’una encara
última paraula per dir. Trieu, si alguna us fa el pes. Al capdavall, la mort més mortal és la d’adormir-nos en
l’ultra brevíssim introit de viure. No hi ha sentit a creure que no té sentit
plantejar-se les últimes preguntes, que són també les primeres, o, per dir-ho
amb Leibniz, preguntar-se per què no hi ha res, en lloc d’haver-hi alguna cosa.
En un any se m’han mort el germà i la Xita,
parts carnals, espirituals i morals de la meva vida tota, i altres amors,
companyes i companys que han posat fonaments en el construir-me a mi mateix. Per
edat em toca, i m’agradaria poder dir que he estat prou a l’alçada, en dignitat
estesa, de la seva. Sóc un agnòstic tou, no tanco cap porta oberta. A l’hora de
la mort i de la vida som, com deia el profeta, aigua escampada per terra, mai
més tornada a recollir.
