dilluns, de març 13, 2023
Hybris
Cada camí és apte al pla
del peu, el peu mogut per qui el camina
o el que es mou si, de planta seva el traç
que hi deixa, pols, revolts i jutges,
i aquell fogar boirós al lluny
que sembla dir potser o no o a veure
i falta que s’hi emporqui el cos,
subjecte com és de nafres i pòsits, l’ítem
més rabejat de tots, cabàs
de fosa. Per què els jos perduren?,
què n’és —si no és d’alguna infinitud, i no—,
i tu, mirant-me de tant d’ara als ulls,
reclavats claus, no hi ets, però la memòria et posa
en el desig, l’altar del cos a dins, quan ja del cos
ni sols la cendra, rosada sobre d’ocres,
sabent no haver sabut besar-te, sóc al mur solar, llaç
de la por que s’amaga en el murmuri
i en els verds d’aquell coll, no vull pas, ei,
que els cloguis, són les meves,
ben mirat, òrbites descloses defora el temps
que ens fou concedit, i ja és tard, i el peu es cansa,
i cap camí assegura ser el del caliu segur.
del peu, el peu mogut per qui el camina
o el que es mou si, de planta seva el traç
que hi deixa, pols, revolts i jutges,
i aquell fogar boirós al lluny
que sembla dir potser o no o a veure
i falta que s’hi emporqui el cos,
subjecte com és de nafres i pòsits, l’ítem
més rabejat de tots, cabàs
de fosa. Per què els jos perduren?,
què n’és —si no és d’alguna infinitud, i no—,
i tu, mirant-me de tant d’ara als ulls,
reclavats claus, no hi ets, però la memòria et posa
en el desig, l’altar del cos a dins, quan ja del cos
ni sols la cendra, rosada sobre d’ocres,
sabent no haver sabut besar-te, sóc al mur solar, llaç
de la por que s’amaga en el murmuri
i en els verds d’aquell coll, no vull pas, ei,
que els cloguis, són les meves,
ben mirat, òrbites descloses defora el temps
que ens fou concedit, i ja és tard, i el peu es cansa,
i cap camí assegura ser el del caliu segur.
# posted by Manuel Ballester @ de març 13, 2023 
