dimarts, de maig 02, 2023
Laura Llevadot (2a part)
Com que ha quedat dit que el llibre de què
parla la primera part incita a pensar, pensem, no seria bo perdre l’esperit
crític. Sorprèn una mica, si ho he llegit bé, l’afirmació que l’equívoc entre
gènere i genital comença amb el capitalisme —la necessitat de
separar el pla productiu del reproductiu i de manteniment, l’actiu del passiu,
el poder de l’obediència, si no la subjecció—, i és que, per més
que algun autor en reculi el naixement, del capitalisme, fins als segles quinze
o catorze, els rols de gènere semblen molt més antics: si no, en els
caçadors-recol·lectors, segur en el neolític. El que sí que fa el capitalisme
és posar-ho industrialment negre sobre blanc a cop de martell racional i legal
i introjectar-ho en subjectiu, com a obra (pensament, convicció) pròpia de
cadascú.
Maria Zambrano, esmentada com a exemple d’una
altra manera de dir i pensar (una llengua menor, en paraules de l’autora), i és veritat, encara que costa de veure-ho en els textos primerencs i alguns de no tant primerencs d’aquesta a reivindicar extraordinària
filòsofa i escriptora: si bé en el cas d’obres de l’estil de les de l’aurora o,
sobretot, les clarianes del bosc els mots se’n van, cert, als marges d’una
racionalitat estricta, d’ordre discursiu nihil obstat, fins al punt de subvertir-la, res s’hi troba, em
penso, que no ressoni amb sant Agustí, els místics o Scheler, per citar diversitats
que ella mateixa cita, o la poesia, o els mites. Gosaria dir que, en una bona part, la mena de discurs que li és inherent, tot i debilitant-se
al llarg dels anys —l’exili no pas com a la menys important de les causes—, no grinyola
gaire del seu mestre Ortega i Gasset.
La masculina (mascle) racionalitat logocentrista
és el brou de base en(amb) què pensem, (ens) conforma el llenguatge, i a la inversa, a més de la
societat tecnocientífica ultrancera en què som i que, poc o molt, som. El problema és que, a fora del llenguatge, només hi ha el
buit o el balbuceig. Com deia Benjamin, ens diem en el llenguatge, no
per mitjà seu, i el temps de diferiment del dir-nos és “mala traducció”,
però no és possible fer-ho d’una altra manera. Heidegger havia de
recórrer a la metafísica per derruir-la, amb uns quants neologismes de
condiment. L’escàndol deconstructiu de Derrida, per escandalós que sigui, es
desplega a través de la racionalitat heretada i vigent, també amb alguns
neologismes ad hoc —a banda que, en el seu cas, la radical intrareferencialitat
intrasígnica (el significat del significant és un altre significant) fa que, en
darrer terme, com se solia dir, tot tendeixi a un grau de significació zero i,
de fet, hi pugui arribar. Foucault hi passeja
pels voravius..., sense que deixin de ser els del logo comú. Que en(amb) la gramàtica dels
textos es pugui acabar produint alguna mena de forçament o de violació de
l’hegemònic logos, que se’n puguin desenterrar vetes i buidors soterrades, ocultes i íntimes contradiccions, és a dir, que se’n puguin fer interpretacions,
provocar, com qui diu, alguna mena de quasi “deformació logotextual”, llavors d’acord, és, de
fet, el que passa; ara, la racionalitat del brou de base continua sent la
mateixa, tret, esclar, que, entrats en el Regne, aprenguem a
clamar..., o a balbucejar, i fos potencialment entenedor.
S’hi troben, així mateix, eslògans suggerents i
provocadors, com ara el lacanià “no hi ha relació sexual”, diguem, sola genitalitat,
que no s’acaba de veure que s’imposin pel propi pes i du de fet una gran quantitat de codificació cultural darrere: de tota manera, l’entropia generalitzada
en el món sublunar, o fins la pulsió de mort freudiana mateixa, en tant que concepte, apunten a la,
diuen, insuperable exigència que tota agregació s’acabi disgregant
(tendint també al zero), doncs, tota relació. Que l’ésser humà ho és en la
mesura que se separa de la natura, és asserció reiterada al llarg de la seva
evolució; ara, d’aquí a negar-li el dret a ser-hi (al
genital) i a poder reivindicar el que és seu...: que se sàpiga,
continuem sent també cossos afectats per la biologia i en la major part dels casos
les identificacions primàries genitals encara coincideixen. No sembla tan senzill
fer-ne un floc i tirar-ho al riu.
Es
podria pensar, però, que un món finit com el nostre no
admet proposicions que no siguin interpretacions —cosa que no
exclou les veritats (en minúscula), sempre, és obvi, provisionals—. I, ja que hi
som, materialment i simbòlica parlant, qui sap si no s’hauria de recuperar la vella
reivindicació, grupuscular i grafitera, del “siguem realistes, demanem
l’impossible” (els perfums utòpics), si bé en el sentit d’una darrera paraula que no fóra en el fons altra que la primigènia, si hi fos, l’espermatikos,
de què parla Zambrano, un mot fora dels mots, res a veure amb cap sintaxis regulada,
sinó amb l’esdeveniment creador: "Sopesar, juzgar el mundo midiéndolo
con un dialecto, con una lengua muerta y, sin embargo, primigenia, donde no
puede cambiarse siquiera una coma. Sigue tú hablando este dialecto, ahora que
la casa se quema." (Giorgio Agamben).
A tall d’il·lustració, un
parell de textures que potser incitin a llegir Llevadot, per la força, l’expressivitat
i la precisió del dir, ultra la provocació, que s’hi troba.
“Unas, otras y otres no dejan de encarnarlas
[parla dels rols de gènere]. Tomarlas en
consideración es un acto de responsabilidad para quien quisiera derrocarlas en
lugar de contentarse con añadir una e al léxico, dejando la gramática de
nuestras vidas intacta."
"Se trata de la vindicación de lo
femenino más allá de su construcción en términos de alteridad. El feminismo de
la igualdad acepta lo inaceptable, que la racionalidad masculina es universal y
que se trata de acceder a ella en las mismas condiciones en que los hombres lo
hacen."
"Ser mujer hoy quizás no signifique
otra cosa que ser exprostituta en busca de sentido."
Obligatòria de tota obligació la lectura.
[Mi herida existia antes que yo. Laura
Llevadot. Tusquets, 2022.]