divendres, de setembre 08, 2023
Messianisme dèbil
Com en una mena d’etern retorn nietzscheà, torna al primer
pla, en el front públic del pensament que es vol crític i, potser i sobretot,
autocrític, la reflexió tocant a la divisió de les esquerres, discussió tan
antiga com elles mateixes, ja secular en més d’un sentit i sense que se
n’anticipi cap canvi de lluny ni de prop, tot i que el sol fet que es parli
d’esquerres, en plural, ja podria ser interpretat com un avenç en relació amb
èpoques passades, quan el pensament únic realment existent vivia tan sols del
“o meva o de ningú”, amb les funestes conseqüències habituals.
Qüestió insoluble?, potser sí, ja que les esquerres pensen, mentre que les dretes es limiten a
expressar i retenir els seus sols interessos mercadomaterials o de raó pràctica
de dominació, presentant-ho tot de forma molt més elemental i clara per
al vianant de la història de què parlava l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán ―tipus
d’intel·lectual del que, fa temps, estem per desgràcia en desempara―. I passem
de llarg, per inoportunitat d’hora i lloc, de la potencial crítica
subreptíciament suggerida amb l’al·lusió als interessos i al paper que tindrien
en una dotació final de sentit.
La revolució ara o
permanent? Fer foc nou o anar incrementant el vell? La via directa o
l’altra/es? Mantenir-nos purs o emmerdar-nos amb els detritus vigents? Robespierre
o els menxevics? La revolució o guanyar la guerra? Ja tinc una edat, per dir-ho
suau. El meu pare fou un destacat dirigent anarcosindicalista al front de la
primera, crec, col·lectivització formal que hi hagué, la dels ferrocarrils de
l’alt Llobregat. En algun moment passà a formar part dels trentistes, el
que li comportà les corresponents crítiques i alguna cosa pitjor per part d’altres
corrents, i carregà al final amb una condemna franquista a trenta anys de
presó. Ai, els traïdors.
Desfem camí. Per
més que coincideixin els fins, si més no sobre el paper, no solament les vies,
sinó els mitjans per arribar-hi seran sempre discutits. ¿Caldria tenir present
que a més d’éssers col·lectius som, i potser primer de tot, individus,
subjectes, pacients i actients (uix)? Amb consciència i autoconsciència?
S’ha dit i teoritzat que, quan decidim, escollim, actuem, ja ho fem sempre tard,
que hi ha pressupòsits previs a qualsevol decisió o elecció —venim al món en un
moment històric determinat, al si d’una família, d’un grup, d’una societat, de
valors, socials, culturals, morals, configurats, sempre en canvi—, i que el que
fem, com a mínim en part, és, després, racionalitzar les decisions
preses in pectore amb anterioritat a tot pensar racional. D’aquí la
importància de mantenir l’esperit crític i autocrític ben despert. Com deia
Brecht, aixeca el dit i pregunta, això per què?
Cal fer una nova
Commune o acumular forces? Podem o Sumar? Moltes de les protestes
multitudinàries al món criden: què volem?, justícia (o el que sigui); quan ho
volem?, ara. El maig del 68 cridava: siguem realistes, demanem l’impossible, o,
sous les pavés il y a la plage. De Horkheimer al surrealisme d’acció
directa. El problema és que en els mitjans estan continguts els fins, cosa
atestada de la manera més terrible per nazis i estalinians. ―Diguem, de
passada, que aquest dilema seria també, esquerres dellà, el de
l’independentisme, encara que el que s’hi planteja no és pas la revolució o el
canvi del Sistema, sinó tan sols l’administració de pressupostos propis i
fronteres. La qüestió de la llengua mereix un capítol a part.
Les esquerres, tret
de moments puntuals, estan dividides i condemnades a seguir-ho estant. Són
moviments ideològics, vull dir, hi pesen molt les idees, les arrels, si
es pot dir així. Però siguem realistes, i ara de debò: entre la tortuga i
Aquil·les, el que se’ls ha de demanar, a les esquerres, és anar trobant mínims
comuns denominadors que permetin fer un pas endavant als uns i als altres. Que
no se’ns mengi la por al desconfort.
Confesso que no sé
si és possible, malauradament hi ha una tendència universal ―més pronunciada,
potser, o tan sols més explícita―, al món nord-occidental, fins i tot una exigència,
racional i no, a posseir la Veritat, i això és molt perillós. Les conviccions
són les presons, deia Nietzsche. Al món sublunar que habitem —cada cop
menys, ens l’estem carregant—, ¿no hauríem de convenir que no hi pot haver Veritat,
amb majúscula, sinó només veritats parcials i sempre provisionals? No hi ha
éssers privilegiats que detinguin majúscules: ho faria tal vegada Déu, si hi
fos, i no hi ha manera de saber-ho. Com a éssers humans finits, mortals, potser
ens caldria una mica més d’humilitat en tots els àmbits i escarrassar-nos a
aconseguir acords per mínims o petits que semblin —¿hi ha acords petits, o una
esperança creixent contra tota esperança?.
