dimecres, de setembre 27, 2023
Qui ens recordarà?
El temps se’n va, tan clus, tan amb desfici
de pressa, tan de sense aturador;
l’hora solament meva du ja dues llums, posta
de cos present, molt a prop del llindar
que amb tanta desraó i inhòspita passares
ara farà dos anys. On ets? El pes
últim de la viva vida teva, lleu, reposa
en el collet bellíssim del Mansillo a la tardor;
no hi he pogut tornar, perdona’m
aquesta brasa en el record de pedra i neu
→ tu i jo, sabent-nos, i tenint-ne
prou, perquè ho era tot i era tot bo:
els camins i la roca, els desigs i els dubtes, forges
de les mai completades complecions;
ens consumàrem?, diguem-ho en veu ben alta:
molt més que no ens consumírem; ho
inscrivírem amb carn i tremolors, amb pleta de silencis,
amb cicatrius i nafres, pestilentes de tant en tant,
mentre ens perdíem per natures obertes
→ boscos i penyals, conques, els dits serrats
pel glaç de Burgos, els secs del vell Donosti,
fuente Coveta, els rocallams asturs i el buc taüt gallec,
les ànimes filferrades de Belfast,
les rutinàries estofes de Londres, París o Berlín,
no tant potser d’Itàlia, Nova York, una idea,
a penes gaire més, Lorca n’autopsià els budells,
d’altra jeia Orleans, la negritud, Sausalito,
clepsa de la buidor del winner → esclar que, la Duras,
pregunta, “viatges encara?”, i penses
que viatjar és un distreure’t del teu viatge sol.
Entre clams i lletres, busques als dits. Cap arbre;
però vida nova al món, i brega en el voler
renéixer de brots nostres, mai aviat ni a la vora.
de pressa, tan de sense aturador;
l’hora solament meva du ja dues llums, posta
de cos present, molt a prop del llindar
que amb tanta desraó i inhòspita passares
ara farà dos anys. On ets? El pes
últim de la viva vida teva, lleu, reposa
en el collet bellíssim del Mansillo a la tardor;
no hi he pogut tornar, perdona’m
aquesta brasa en el record de pedra i neu
→ tu i jo, sabent-nos, i tenint-ne
prou, perquè ho era tot i era tot bo:
els camins i la roca, els desigs i els dubtes, forges
de les mai completades complecions;
ens consumàrem?, diguem-ho en veu ben alta:
molt més que no ens consumírem; ho
inscrivírem amb carn i tremolors, amb pleta de silencis,
amb cicatrius i nafres, pestilentes de tant en tant,
mentre ens perdíem per natures obertes
→ boscos i penyals, conques, els dits serrats
pel glaç de Burgos, els secs del vell Donosti,
fuente Coveta, els rocallams asturs i el buc taüt gallec,
les ànimes filferrades de Belfast,
les rutinàries estofes de Londres, París o Berlín,
no tant potser d’Itàlia, Nova York, una idea,
a penes gaire més, Lorca n’autopsià els budells,
d’altra jeia Orleans, la negritud, Sausalito,
clepsa de la buidor del winner → esclar que, la Duras,
pregunta, “viatges encara?”, i penses
que viatjar és un distreure’t del teu viatge sol.
Entre clams i lletres, busques als dits. Cap arbre;
però vida nova al món, i brega en el voler
renéixer de brots nostres, mai aviat ni a la vora.
Tu apaivagaves éssers, aula bivalva mà;
jo burxava un mil·límetre els roserars de ferro.
És cert, els dies s’han fet llargs; el temps, en canvi, curt.
Dir-me,
el no-res és?, on ets, que sigui?,
Dir-me,
el no-res és?, on ets, que sigui?,
voldria
algú, de poder i de debò, saber-ho?,
som aus sempre ja de tornada, amb espelmes als ulls,
la memòria, engrut als caragols de closques buides.
Claqueta.
Fons en negre.
Fi. Qui
ens recordarà?
[[Addenda: els amoïna als morts que els recordin o
no?]]
som aus sempre ja de tornada, amb espelmes als ulls,
la memòria, engrut als caragols de closques buides.
Claqueta.
Fons en negre.
Fi. Qui
ens recordarà?
# posted by Manuel Ballester @ de setembre 27, 2023 
