divendres, d’octubre 13, 2023
Rosario Ramos Gómez
La Rosario Ramos és morta. Qui durant els anys emocionants i intensos d'organització i lluites per a la llibertat i els drets dels treballadors i de tothom a Manresa va ser-ne una de les persones més destacadades i més consistents, se n'ha anat prematurament, com ja han fet tants d'altres, el meu germà Emili, els germans Sala, el Lluís, l'altre Lluís, l'Antonio, l'Alfonso, i etcètera, tots ells i elles extraordinaris éssers lliurats als altres i a donar el millor d'elles i d'ells mateixos sense demanar ni esperar mai res a canvi. Aquests són els autèntics herois de la vida i el món, i no tanta altra paròdia famosa i afalagada, sovint per purs interessos espuris. Estic trist, sí, perquè són els millors, els qui marxen més calladament i discreta.
Membre de la JOC (en va arribar a ser la delegada al bisbat de Vic), sense renunciar al que pensava i sentia, ella i un grup consistent al seu voltant van entrar al PSUC i a CCOO després amb la més gran naturalitat. Eren els temps dels comunistes a l'església i cristians al partit (una altra església, potser a Manresa en aquells temps no tant), que deia el Comín. Despatxada de la feina per lluitadora, amb dificultats per trobar-ne després, detinguda, repressaliada en tots els sentits, va mantenir-se sempre dreta i coherent amb el que pensava i sentia, a despit de totes les dificultats. Era una de les persones que jo més apreciava de tota aquella generació, potser la més honesta, confiable i sincera. Com als altres, se'n va sense que hagi pogut o sabut mai expressar-los l'admiració i el respecte que els tenia: els estimava.
Valgui per a ella, per a tots ells, el que vaig escriure en l'esquela del meu germà: sense fer soroll, però deixant molta petja; així vares passar el temps que et fou concedit a la terra.
