diumenge, de desembre 31, 2023
Memoranda (abaixaments)
Amb la Xita,
havíem estat moltes vegades al monestir de Poblet tot aprofitant que era molt a
prop d’on ens hostatjàvem, de passejada o a hora de vespres, en què el remarcable
no eren els cants en si, tocats sempre d’una mica de rutina cansada, sinó el
fet que en la immensa alçada de la nau el cant no aspirava a agermanar l’absis,
sinó que s’estenia horitzontal adreçat a l’oient callat, potser no silenciós,
que romania assegut a l’aguait.
El monestir
de Poblet impressiona, és una mola immensa, pesant, fortificada, de torres
defugint el sòl per pruïja, qui sap, de més elevades esferes. Cúmul monumental
del que en temps reculats fou expressió del poder, diví, religiós, reial,
afeixuga encara ara l’esperit de qui s’hi acosta desprevingut. Poblet és una
representació exemplar, en les formes, depassats el seus lemes (qui els
coneix?), del poder que cerca qualsevol absolut: autoritari, únic, exclusiu,
mascle..., infinitament lluny de la vocació que el dugué a fundar-se.
Uns quants
quilòmetres enllà, un altre monestir s’alça, amb torre també enlairada (crida i
vigilància alhora), però més reduït de dimensions i confós de manera discreta
amb el poble que l’acull: Vallbona de les Monges. Cistercenc, com el primer. Es
veu que hi hagué un temps en què hi convivien homes i dones sense problema, si
més no per a l’autoritat dogmàtica. La monumentalitat minorada, tot resulta més
de peu pla, les sales, el claustre, al voltant del qual reposen les qui han
anat traspassant i que convida a demorar-s’hi en conversa amb algun déu abaixat,
explicant-nos coses que tinguem en comú o descobrint-les. Per bé que s’hi
soplujaren majestats i demés poders, no se’n sent la càrrega. Vallbona és germanor
(sororitat, diuen ara, quin espant de paraula), companyonia, humilitat,
discreció, acceptació, els peus posats a terra i les mans obertes enlaire en mostra
de receptivitat, vertical i horitzontal, sense fer-hi diferències.
Fa dos o
tres grapats d’anys, visitàrem una esglesiola romànica en un llogaret de la val
d’Aran, no recordo exactament quin. El capellà ―la crisi dura no havia arribat de ple
a les vocacions―, ens explicava que les làpides que
trepitjàvem per entrar a la capella eren per recordar als pobletans que per més
vius que fossin havien de morir, el conegut memento mori. Però, ¿hi ha
algú avui dia que en un món accelerat i en fuga accelerant-se hi pensi en això?
¿No és aquesta mateixa acceleració i hiperactivitat constants una manera de no
pensar-hi? Vallbona és l’abaixament del que és a dalt fins a l’alçada humana. O
no fou dit, “no us diré més serfs, sinó amics”?.
