dilluns, de desembre 25, 2023
Memoranda (paradisos perduts)
Diuen els psicoanalistes i ho diu qui ho ha experimentat ell
mateix, que el record és sempre una reconstrucció. Recordem des d’un altre jo,
social, cultural, experiencial, cronològic...; vivint, morim i renaixem un cop
i un altre. Quan tenia nou o deu anys, durant la representació d’un relat
nadalenc, crec que era al Carlins, a Manresa, vaig sentir de sobte un
enlluernament: una mena de llum blanca o de brillantor intensa va cobrir un
instant (una fracció de segon, més?) i encobrí tot el que m’envoltava. Després,
tot continuà igual. En qualsevol cas, així ho recordo. I sé que alguna cosa
important es perdé en aquesta mena de clariana enlluernadora o de forat
blanc, ho sé per més que no sàpiga què.
La psicoanàlisi parla d’après coup o de forclusió
(horrible mot) per referir-se a reinterpretacions d’esdeveniments amb
diferiment temporal o a l’eliminació dràstica d’alguna cosa de memòria. Sigui
com sigui, és un fet que quan algú, sobretot algú, o alguna cosa valuosa desapareix
per sempre ens bolquem a reconèixer-li el valor i la importància que mai l’hi havíem
atorgat, i ens queda un buit dins a tall de pou de gravetat densíssima i intens
sentiment de pèrdua, irrecuperable.
S’ha dit que no hi ha més paradisos que els perduts (no estic
segur que Borges fos el primer a escriure-ho), que de vegades confonem amb la
infància per allò de l’estat adàmic que perdérem en l’origen i que ens permeté
de ser el que som: éssers humans. Mancats, ferits, llençats al món. I ser un
ésser humà al món és ser sempre ja un altre, un intent d’unitat en ruptura
contínua, finits, incompletables: je est un autre, Rimbaud. Potser el
projecte que esdevenim (si és que és així, heideggeriana la parla) no és res
més que la manera subjectiva d’escarrassar-se debades a aconseguir-ho. No
apunto a Plató, sinó a algun messianisme impossible, i doncs de necessari
advenir.
