dimecres, de desembre 06, 2023

 

Xeniteia

 

Els dies no passen debades, gos,
per més que siguin trànsfugues encinta
d’exili, tot l’aire ja respirat,
la vacil·lació a la veu, com l’embruten
i et manlleven el càvec al redós
de cada crit: el silenci que no l’engendra
i els aücs que suren entotsolats
i immòbils reboten contra el faralló de roca
els glapits dels cans i els seus ulls, humits
de tant voler que els reconeguin.
Ben poc demana un gos, tan poc com ho deu fer
un jo menor, en una singularitat de xeniteia. 




Comments: Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?