dissabte, de gener 27, 2024
Aletheia
On ets?, donada vida
que m’advingueres tan viva un jorn,
sense paraules, no pas muda,
oberta a tot. La claror hi és,
però és força que a poc a poc s’apaga,
hores, minuts, moments,
demà seràs aquí, o l’altre?
recordaràs de ser-hi, ella amb tu,
tu amb el sense nom, el sol concepte,
enorme, inabastable, per ser seguit,
un nu collaret de fonemes?;
passa que les paraules, en el fons,
tenen molt mes poder, sovint, no sempre,
que no pas la que et salva carn.
Corns de reculats temps, trompetes
mai fins ara de tan potents sons,
o fils potser de petades arpes;
què hi fa, fuig el record.
On ets?, tu, que en el més tens aguait fores
de mà a bracet al meu costat
tots de tants anys esperant; què érem?
No pot donar qui no té, i el miracle és escàs,
tret de si se’n diu el que entre
trau i bes ens ben aferréssim als petits despulls
que, un cop trobats, ja no s’abandonaren
perquè s’havien après i pres.
On ets?, i aquest so de fust de branca noble,
the end, guerres, amors, blancs
mòbils, allò que nomem cor de pura impotència,
memòria llenegadissa sense retop,
rècula, que es desfà i refà cada vegada.
Torna, et diria..., ja ho sé, ja ho sé, no es pot;
deixem-ho així; és ara a mi que em toca anar-me’n.
Miraré, esclar, de retrobar les mans
que em precediren; ser-hi, hi són, serenes,
és de suposar, ja per sempre. → Defalt, mendacitat?
→ Rocam en el torrent on sustentar-se.
Si no, ¿què som en un tan immens univers
que ments de saviesa enormes
i enorme probitat enferren en equacions diferencials?
→ ¿Una microscòpica escuma que, just en fer-se blanca, és fosa?
que m’advingueres tan viva un jorn,
sense paraules, no pas muda,
oberta a tot. La claror hi és,
però és força que a poc a poc s’apaga,
hores, minuts, moments,
demà seràs aquí, o l’altre?
recordaràs de ser-hi, ella amb tu,
tu amb el sense nom, el sol concepte,
enorme, inabastable, per ser seguit,
un nu collaret de fonemes?;
passa que les paraules, en el fons,
tenen molt mes poder, sovint, no sempre,
que no pas la que et salva carn.
Corns de reculats temps, trompetes
mai fins ara de tan potents sons,
o fils potser de petades arpes;
què hi fa, fuig el record.
On ets?, tu, que en el més tens aguait fores
de mà a bracet al meu costat
tots de tants anys esperant; què érem?
No pot donar qui no té, i el miracle és escàs,
tret de si se’n diu el que entre
trau i bes ens ben aferréssim als petits despulls
que, un cop trobats, ja no s’abandonaren
perquè s’havien après i pres.
On ets?, i aquest so de fust de branca noble,
the end, guerres, amors, blancs
mòbils, allò que nomem cor de pura impotència,
memòria llenegadissa sense retop,
rècula, que es desfà i refà cada vegada.
Torna, et diria..., ja ho sé, ja ho sé, no es pot;
deixem-ho així; és ara a mi que em toca anar-me’n.
Miraré, esclar, de retrobar les mans
que em precediren; ser-hi, hi són, serenes,
és de suposar, ja per sempre. → Defalt, mendacitat?
→ Rocam en el torrent on sustentar-se.
Si no, ¿què som en un tan immens univers
que ments de saviesa enormes
i enorme probitat enferren en equacions diferencials?
→ ¿Una microscòpica escuma que, just en fer-se blanca, és fosa?
# posted by Manuel Ballester @ de gener 27, 2024 
