Atzabeja

S'ha dit, escrit i repetit que l'onada és el mar. És una bona proposició, només extensivament falsable, en què podrien posar-se d'acord Spinoza, molta de la filosofia oriental i la mística ocidental. Potser també l'instant kirkeggardià on infinit i finit es troben. Però, si t´hi identifiques del tot, amb un tal oceà, ¿no hauràs d'acceptar o, dit fluixet, se't passi per alt, per exemple, la sembra en massa de cossos del fons d'aquest mar tan nostre i de tots els altres? L'eremita del desert no estava sol: era en companyia de la Presència; per moments, l'era. ¿Sabia res de les mortandats arreu dels vastos pàrams per guerres, fams, esgarriaments o desesperació? ¿No fou escrit: quins temps, aquests, en què parlar d'arbres és gairebé un crim, perquè suposa callar sobre tant de sofriment (Bertolt Brecht)? 

I tanmateix, deu ser ver el repòs del mar, envejable, no sé si desitjable, tendent a absolut, o sent-lo. (M'illumino d'immenso, Ungaretti)

# posted by Manuel Ballester @ de gener 16, 2024