dissabte, de febrer 10, 2024
Memoranda (de déus a déus)
Quan
era molt jove, en ple cementiri
franquista, vaig anar a visitar una parella que vivia als vessants de Montserrat
en una mena de cabana gran bastida per ells mateixos. Un hort, un equí, quatre
xais. Era l’itinerari de vida escollit: reduir-se al mínim per accedir al més,
res a veure amb l’acumulació, sinó amb el despullament. Tot i no moure’s del
lloc, miraven de fer el més llarg dels viatges.
No sé si se’n
van sortir. El món de llavors era, i el d’ara ho és més, d’una densitat i,
doncs, d’una força de gravetat tan grans, que no deixen gaires possibilitats de
fuga. Immanència i transcendència han esdevingut conceptes buits, estanys
reclosos. Ni Paus ni Spinoses ni Kirkegaards ni Bergsons, sembla que tinguin
ara mateix futur; ja no diguem els messianismes, secularitzats o no. Això sí, la
vida dels cossos, al primer món, s’allarga, en un intent, inútil, de fer-se
escàpol a la justícia deguda de què parlaven els presocràtics grecs.
