dilluns, de març 25, 2024
Memoranda (Atenes, o de Nietzsche enllà)
La cosa que més m’impressionà de primera hora a Atenes fou
la calor: sortir de l’hotel era com topar de morros contra una paret, 39º de
bon matí, i parlo d’unes quantes dècades; esclar que encara no havíem viscut,
ni esperàvem fer-ho, les vicissituds climàtiques actuals. El temps, es veu, ho
acaba igualant tot, tot torna, tot ha sigut i tot comença de nou, nietzscheanament
parlant.
Atenes és una ciutat vulgar, extensa, sense caràcter, poblada
per enormes multituds no tan sols de guiris. Què en destaca doncs?: les ruïnes,
el testimoniatge perenne i sòlid que hi hagué un temps heroic, farcit de mites,
cultura, art, política, ciència i les habituals guerres inherents a l’ésser
humà, tot de les talles més grans. En som els descendents, barrejats amb tradicions
judeocristiana i algunes dosis de llengua i dret romans.
L’Acròpolis. El Partenó. Domina la ciutat, però no la
representa. És la sublimació de l’origen, d’un origen: tot és aquí i és tot, l’intel·ligible,
el logos. Compte, també el diví o sagrat. Si tens la capacitat i la resistència
necessàries per arribar a veure de prop les construccions, captes de seguida la
potència del dòric grec, el més autèntic, diria Nietzsche; després, la
decadència. Dionís enferrat per Apol·lo, o més ben dit, sublimat, salvant la multiplicitat
sobrevinguda per mitjà de la unitat estètica. La ullada feta, ves-te’n corrents
cap als carrers i alguna ombra de recer, si encara aguantes.
Capítol a part, Delfos. I no és que un pretengui tirar pel cantó de l’apol·lonitat davant la força insurgent i indomesticable dionisíaca, però el lloc, la molt menys nombrosa pol·lució ambiental i humana, la serenitat de la pedra, en ruïna molt més pròxima, el turonam, l’espai obert, tot empeny amunt, tot apunta a alguna transcendència irreductible a càlculs i racionalitats, per més que no aliena, de manera forçosa, als límits pròpiament humans. Diguem-ho així, un indici, un rastre, el potencial, potser, d’una bretxa en la totalitat. Grècia com a símptoma, o alguna intuïció semblant.
