divendres, de març 01, 2024
Memoranda ( Kirkegaard → Gadamer → Taüll )
La primera vegada que vaig anar a Taüll, no hi havia res,
només la gent de tota la vida, pares i avis i més amunt, i el temple, tan humil
i impressionant alhora. Per tots els pobles de la vall corrien les vaques i
llums esparsos feien rodals de penombra de tant en tant. Alguna fonda. Alguns
cotxes. No pas nosaltres, que hi arribàrem després d’una jornada sencera de
trens i autobús i les habituals motxilles de trenta quilos a l’esquena per a
dues setmanes.
Diu Valery, em sembla, en algun lloc, que l’arquitectura és el que més evident fa la presència divina. Hi estic d’acord, entès, si més no en el món
sublunar on som, com allò que transcendeix el temps, com a manifestació de la
transcendència mateixa. No foren les majestats crístiques originals dels murs, el que em commocionà, d’altra banda absents, ni el temple en si, llavors
encara en no gaire bones condicions, sinó la pedra. Recordo com si fos ara la
sensació tremenda que em travessà com un corrent el cos quan vaig tocar-la tot
pujant al campanar: un miler d’anys esclatat, no en la pedra mateixa, sinó en el
gest i el tacte que ho despertà (actualitzà?) en l’instant de fer-ho, com si hi
hagués estat latent, una mena d’instant d’aquells que algú digué: infinit i
finit s'hi toquen.
El record enganya, se sap, hi deu haver, ara que en parlo, munts
de sedimentació ulterior, però el nucli dur de la sensació roman, i aleshores
com avui mateix, constitueix allò en què es fonamenta tota experiència que és,
per dir-ho a la Gadamer, transformadora. En quin sentit precís, ja és més
difícil de posar-ho en lletra i en raó.
