dilluns, de març 18, 2024
Memoranda (sobre la inutilitat o Levinas en obra)
Quan era encara molt jove, vaig pujar al Mont Blanc. Fou un
bon dia d’estiu, si no, no ho hauria pogut fer per mor d’un problema amb els grampons
que m’obligà a fer l’ascensió a peu nu. Unes quantes desenes de muntanyencs pujàrem,
ja llavors, en corrua i amunt. Al cim, ultra el fortíssim vent, una “gernació” fotografiant-se
(un poc d’immortalitat no fa mal a ningú). L’espectacle era impressionant.
Després, tornàrem a Chamonix, on teníem la tenda i on dormírem en pau.
Per què es pugen muntanyes? Sovint és un repte (buscat) amb
risc, ben testimoniat per la història, per més que, no recordo si fou l’Anglada
o el Pons, digué allò de “acceptem el risc però evitem el perill”. Això implica
també, en el muntanyisme de primera línia, esforços físics i mentals qualificables,
si no és que ho són de ple, d’inhumans. Pensar, dir que tot en la muntanya és
plaer, encanteri i plenitud no té res a veure amb la realitat, que no vol dir
que no hi siguin.
Doncs, per què es fa? La conquesta d’allò inútil, diu la
frase famosa, i potser és una de les claus: en un món esclavitzat per la
utilitat (la producció i el benefici, la satisfacció immediata, superficial i
fugaç), qui sap si el que és inútil implica una rebel·lió del que és i una
recerca del que (encara?) no és. La crida de la muntanya, de sentir-la i
de manera inconscient o no, és un repte al qual hi ha qui hi respon i qui hi
passa de llarg. Com a qualsevol crida o repte, no tothom hi és obert, no tothom
reconeix o accepta la part de passivitat pròpia necessària per poder-hi respondre.
O la part d’excés de cada jo.
Un jo a ultrança pot ser una fortificació per al domini o
per a la defensa total. La muntanya és, o pot ser, obertura, acollida, d’allò altre
i de l’altre (el vincle de la cordada és a vida o mort, levinasiana). No
passem de debò per la vida si no reconeixem ni som reconeguts. La muntanya seria,
de ser-ho, un mirall, un rostre, com ho són els altres.
