dimecres, de març 27, 2024
Memoranda (verd i i negre i què)
Fa una pila d’anys, en el primer postfranquisme, feia poc
que la Xita i jo érem junts, ens vam endinsar per la vall de Bianya i per camins
que no ho eren, pràcticament intransitables ―si hi ha miracles, que el cotxe
aguantés ho fou, llavors en dèiem quatrellaunes―, vàrem arribar a trobar amb
una mica de sort el nostre objectiu: una esplèndida masia, desocupada de les hereves
generacions que l’havien fet créixer, i habitada, des de feia un parell d’anys,
per una parella de barcelonins de pro a la recerca d’una vida més autèntica o
fugint potser de cercles esdevinguts asfixiants i en certa manera perillosos.
De la parella només hi havia la dona, ell era amb el ramat
muntanya amunt ―ja érem muntanya amunt― i s’hi podia passar dies. En algun
moment havien format part de l’entorn dels Puig i Oriol (MIL), ella era una persona
pròxima al primer, i com tants d’altres, van passar a formar part dels
desencisats. Feien vida austera i tot i que ella se sentia sola no pensaven
tornar. No sé si després se’n van desdir. El lloc era impressionant, com convé
a natura. Ell va tornar l’endemà i arribaren també uns altres desertors urbans
a dinar. D’àpat, un cap de xai. A la tarda vam anar en un llogaret, tres cases,
on feien matança del porc i ball.
Els clàssics ja parlaven de vida autèntica, i poc o molt en
parla tothom com si fos alguna cosa que falta i caldria tenir. És cert, es viu ràpid,
preocupat, tot va de pressa, la satisfacció, si n’hi ha, és fugaç, l’horitzó,
reductiu, materialista, el sentit de tot plegat, que deia aquell, ignot, o ni
se’l veu ni se’l cerca: millor no pensar-hi, tampoc s’arribaria enlloc. Ara, el
retorn a la natura, l’ànsia esperançada pels nous avenços tecnocientífics (ai,
la immortalitat), les noves espiritualitats, així, agafats d’un en un i prova,
que digué el poeta, ¿són res, més enllà d’alguna emoció temporal que dura el
que dura? Busquem debades?, o, millor, per què no deixem de buscar (o de
preguntar)?
De tant en tant, les meves perpetracions poètiques surten en
castellà, al capdavall fou, en el seu dia, la meva llengua de cultura. Fa poc
em van sortir, tocant a aquestes qüestions, els versos que reprodueixo a
continuació. Sigueu benvolents.
Miramos sin ver o vemos
lo que queremos ver; mirar y ver
no son una función del hueso. Luego,
¿para qué son los ojos? Ah, ahí
hay un árbol torciéndose en el día,
un olivo, se muestra y da; ves
cómo en el desnudo siendo, es hermoso
su estar para que lo reciba en el vivir
lo humano. Hemos leído
a Lorca, ese niño idiota que por cocinas va
con muletas y golondrinas que hablan
y dicen amor, amor, cuándo se aherrojó
tu fuego. Hay cuadros que son nebulosas enormes
de destiempo, Turner o Klee. Hay deidad
en Delfos o en el románico expolio
de Taüll. ¿Qué leen los ojos, qué ven:
cromatismos o algo que el mirar embellece?
Cierto, urge el vaivén diario por el sinfín
de calle, trabajo, hogar, limpio, cocino y deudas.
Lo angustioso de saberse aquí,
casi proscrito, glauco en el horizonte al fondo.
El yo te quiero cuando tú no de tú y mí. Y el corre,
corre, no te detengas, aquí no respira Whitman.
Entretanto, se va la vida. Cuestión:
¿tuvimos los ojos lo bastante abiertos? ¿Vimos
a la muerte venir sin desconsolado adiós?
Algo, en este tan vasto como innecesario universo,
ha de tener sentido: ninguna ecuación diferencial
siente. Pero, se sabe, en el principio
fue dicho: hágase la luz; y abrimos los ojos.
