Atzabeja

Gairebé cada dia passo davant d'un grafit de paret que proclama Defensa la terra. Podries pensar que és un reclam, un clam contra la devastació que pateix el planeta per causa nostra, o una crida contra l'oblit de què són víctimes els qui la treballen, o una protesta genèrica contra l'imperi d'asfalt que ens arrossega a fons al fons o... Però no.

El temps i l'experiència individual del qui hi conviu, si hi és, mou a veure-hi, perquè és eslògan que ve de lluny, que el que ens crida a fer la crida és defensar la nostra terra, l'espai superficial, visible, i, és de creure, les profunditats i alçades de no tan fàcil accés, que habitem i esventem pels quatre cardinals que ens pertany, que és nostra. 

Rumiem-hi: un planeta és d'algú?, l'aire i l'aigua del damunt, el que hi hagi a sota?, tot plegat no forma part del que ja hi havia quan vàrem arribar?, i no parlo del primer catalanet (existí?) o europeu o dels antiquíssims, diuen, de més avall: quan l'adamita u, fos qui fos, hi va caure o s'hi va dreçar, ja hi havia de feia temps la que era la seva possibilitat d'existir. Aleshores començà la dominació. 

S'ha escrit i s'ha repetit que el primer que féu una marca a terra i digué, "això és meu", posà en marxa tota l'artilleria que disparà els mals del món o, pel cap baix, els més grossos. S'assentaren les bases, sagrades, consagrades cada cop més, de la propietat i l'individualisme, fonaments, a la curta i a la llarga, de tot el sistema economicopoliticosocial que n'ha derivat i ha dominat, amb les consegüents adaptacions, fins a hores d'ara, que, com posà en lletra algú, s'ha acabat la història, i les històries. 

Posant-nos en mode benevolent i tornant al començ, diguem que la interpretació "justa" del mural és que el que cal defensar és el que, com a comunitat, som, entenent per comunitat un grup humà constituït, de llarga durada, en què ha quallat en uns quants segles (n'hi ha prou amb segles, massa?) una sèrie de costums, maneres de ser i de fer, de relacions, sentiments i memòria col·lectius, en un espai de lìmits inconstants però bàsicament determinats, que, i això sobretot, es conté i s'expressa en una llengua, llengua que constitueix la característica diferencial més pròpia en relació amb altres comunitats pròximes o llunyanes. Ens estalviem, a posta, la paraula identitat, inexacta, equívoca i de negativa connotació.

Per cert, dit sigui de passada però no pas amb més poc valor: en cap cas és, aquest, el cas d'Espanya, en què uns quants segles de suposats acords i sisplaus per força no han aconseguit cap consolidació comunitària sòlida en el sentit expressat, que no vol dir que les interrelacions i barreges no s'hagin intensificat i calgui tenir-les en compte. 

Seguim. La llengua seria, doncs, la dipositària principal del que una comunitat, un "poble", ha acumulat al llarg del temps de manera col·lectiva, allò que més bé expressa el que som i allò en què ens expressem i ho expressem, en el benentès que tot el que és viu i sublunar canvia i no hi ha essències immutables a fer perdurar: som el resultat, sempre transitori, de creacions i re-creacions, barreges, intercanvis, influències grosses i intersticials, en tots els camps, social, cultural, d'origen, econòmic, polític..., el fruit de continuïtats i discontinuïtats, consolidacions i ruptures de tota mena: per definició, no som res susceptible de ser definit d'una vegada per sempre. 

En fi, i per posar-hi fi, tanta divagació per suggerir que el que potser hauria de reclamar la crida (bé vaja, petita apel·lació) de la paret és: Defensa la llengua. [La terra, com se solia dir temps era temps, amb el corresponent aggiornamiento, per al qui la treballi, sigui qui sigui.]

# posted by Manuel Ballester @ de juny 07, 2024 0 comments