Atzabeja

En el país ultracatòlic, franquista, gris i clos de quan era nen, hi havia piles, munts de processons; motius i hores no en faltaven, ni gent, petits i grans, amb ciris, amb flors, amb creus, drets, de genollons, autoritats a banda i els sempiterns militars: avançaven lents pels carrers passant rosaris i altres pedregades que no cal recordar. El més estrany de tot no era que hi desfilés tanta humanitat, sinó la que es congregava a banda a banda dels carrers per contemplar-ho: és obvi, un espectacle més dins del paquet de pa, circ i aconsolament de la unitat de destí en l’universal, junt amb el futbol, els braus i la cançó popular, que tan ben analitzà l’inoblidable Vázquez Montalbán.

Entremig i per damunt de pal·lis i trompetes, el que més impressionava els meus ulls d’infant eren uns immensos, altíssims, excessius i pesadíssims Cristos Rei, que uns personatges, tots homes esclar, amb unes també enormes bates gris fosc, duien a pes de braços i fent tentines, ajudats per altres confrares a fi que no caiguessin (creu i Crist). Em terroritzaven, no tant pel fet que et podien esclafar si queien, sinó perquè era una escena, per dir-ho així, de tenebra absoluta, glorificadora(?) d’algun Elohim digne del que arrasà sense miraments sodomes i gomorres amb foc roent i temps ja molt reculats.

El problema és que la infinita quantitat d’imatges del crucificat omnipresents arreu, manses, aigualides, elegants i tòpiques, les mateixes que encara perduren en menor nombre, són per complet insignificants, no diuen res, no mouen res, deixen qui les contempla del tot fred i indiferent, no són font ni marxapeu de cap experiència autèntica; més aviat constitueixen una mena d’ornament del lloc afegit a d’altres.

Potser per això em va “trasbalsar” tant descobrir el Crist de Hans Holbein, el Jove, un Crist que no té res a veure amb la resta, cru i fins cruelment reproduït, ben calvinista, reclòs amb l’espai just a la tomba (així es titula el quadre), estès, el cos ple de tons foscos o negres, com d’haver començat la descomposició, esquelètic, amb la boca sense tancar, la llum no il·luminant-li precisament el rostre, sinó la part baixa del cos, un cadàver real (s’ha dit que el pintor el va copiar tal qual d’un cos d’ofegat), que no solament crida, reclama la inevitabilitat de la mort, sinó que convida a posar en dubte la certesa de la resurrecció, la seva i, doncs, la de tots plegats.

Davant el Crist holbenià, ¿és possible deixar de plantejar-se si Jesús era en efecte el Crist, i que si Déu s’havia fet humà ―i d’acord amb la reproducció de Holbein ho era de cap a peus, no podria ser-ho més―, es tractaria, llavors, d’un Déu kenòtic en estat pur, no ressuscitat potser, i que aleshores la fi del cicle, la història acomplerta de la salvació i la revelació dependria, de ser-hi, de la voluntat de dur-la a terme de la humanitat mateixa, si una tal cosa existeix?

Esclar, aquí s’hi juga el tema de la fe; altrament, només quedaria la possibilitat de repenjar-se i treure sentit de l’actitud i, sobretot, la paraula, de Jesús, un Jesús solament humà, com qualsevol de nosaltres, en els límits de l’herència judeogrecocristiana nord-occidental ―de vocació, tot sigui dit, netament imperialista, aquesta herència, vull dir; ara, una espiritualitat ben entesa deu ser i deu incloure molt més que aquesta tan nostrada reducció.

# posted by Manuel Ballester @ de juliol 29, 2024