divendres, d’agost 23, 2024
Addenda
Tot regalima per la canonada
del temps, ara ja es pot dir, quan els últims
plecs, desdoblats, s’escorren. Llargues
les incomptables hores; el total curt.
La claror es lleva, justa: il·lumina, i ho sembla,
el cos de cadascú i les cases del cor,
però als qui més estimava els fou sostreta
d’avara infatuosa agulla o inic
fer-se present del que es reclou misteri,
abans del cop de campana reglat.
M’he quedat sol. No és pena, és por o boira
d’haver de néixer una vegada més.
Saber-ho: els ulls no s’afuen per tanta
viscuda mort, i que no és marra mai l’incert
haver-se en dubte sobre haver-hi fons o mots o metes.
del temps, ara ja es pot dir, quan els últims
plecs, desdoblats, s’escorren. Llargues
les incomptables hores; el total curt.
La claror es lleva, justa: il·lumina, i ho sembla,
el cos de cadascú i les cases del cor,
però als qui més estimava els fou sostreta
d’avara infatuosa agulla o inic
fer-se present del que es reclou misteri,
abans del cop de campana reglat.
M’he quedat sol. No és pena, és por o boira
d’haver de néixer una vegada més.
Saber-ho: els ulls no s’afuen per tanta
viscuda mort, i que no és marra mai l’incert
haver-se en dubte sobre haver-hi fons o mots o metes.
dijous, d’agost 15, 2024
Últims revolts
De Gombrèn a Sant Jaume hi ha una feinada amb goig i repicó,
hores d’anada i tornada, un fort desnivell, suor dessuada al sol i vessades
amples als ulls. Ella venia amb mi, o jo anava amb ella. Anàvem. Érem. Dies de
presència i glòria. Justifiquen una vida? Potser no. Potser no n’hi ha prou. Però
ella era viva, i això, aleshores, ja al nostre capaltard, bastava. En mi, roman
com una roca sòlida on assentar-se quan es contempla tot.
