diumenge, de setembre 01, 2024
Maria Aurèlia Capmany
Acabat de sortir del que llavors era servei militar
obligatori, pèrdua absoluta de temps tret d’alguna amistat excepcional, vaig
estar uns mesos a la deriva pel teatre-escola o escola de teatre Adrià Gual, que
el Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Capmany havien muntat a la cúpula del
Coliseum, a la Gran Via de Barcelona. Allà vaig conèixer, sense mantenir-ne
després la relació, gent destinada a sonar una mica més endavant, com ara el
Ventura Pons, l’Emma Cohen, la Montserrat Carulla, que em féu una gran
impressió, i algú altre.
Un dia, en un assaig de no recordo quina obra en què jo hi era present tan sols per fer bulto, no hauria pogut fer res més, una parella d’actrius trigava a sortir a escena. La Maria Aurèlia, amb aquella manera directa i esclatant de fer i dir les coses que tenia, va començar a cridar-les, i quan a la fi van sortir, va deixar anar: “noies, em pensava que us havia agafat un treball!”. Entenguem-nos, hauria pogut dir el mateix dient: ei, ulls, orelles, caps, manteniu-vos sempre a punt, atents al que arriba o ha de venir o serà. Així veia jo la Capmany, oberta a l’altre i a allò altre que pugui esdevenir. No són fàcils d’habitar aquests ordes.
