dilluns, de setembre 09, 2024
Sermó de muntanya
Sortint de casa a mà esquerra hi ha camins, o a la dreta. Ja
n’he caminat uns quants, acompanyat, sol, no sabria dir amb qui em perdia més,
amb mi o amb l’altre, pesa el desig a cada banda i hi crida sempre la por ―ei,
ei, gos, què bordes?
Ara que hi caic, la casa, on és? No sembla pas, el món, jaç de
sojornar-hi per qui no trepitja fort. La gravetat hi és massissa, fa falta
múscul ferri, voluntats de jos amples i
ments amb corassa per fer-s’hi un lloc. Ets feble, tou?; abandona, ves-te’n, fon-te,
ressaga’t pel camí fins que no siguis ni tan sols un microscòpic punt a
l’horitzó, o ajup-te amb els de les benaurances. ¿Ah, no et fa el pes l’home
nietzscheà nou, vell de fet, original, no pas esgarriat, el que balla i balla
un cop escopides les febres que no el deixaven dreçar? Au, va, convingue-m’hi, ballar
sense (cap?) fi és un pèl avorrit i feixuc, i a sobre, com et guanyes la vida? ―fotut
gos, treu el morro d’aquí, pudent!
No pares de caminar. Pas a pas, contemples, des de la vora, distants,
els nuclis densos de gratacels: cúmuls enormes de diners, victòries, reptes
superats, rècords de tota mena, fites amb el nom del líder llaurat a cada era:
esportiva, política, cultural, artística, comunicativa, social, religiosa, i continua,
continua, la llista és llarga ―ei, ei, gos, ara s’hi pixa, que vols que t’estaqui
al puny?
És cert, en aquests temps nostres es folla quan i amb qui et
dóna la gana (ui, els nostres paridors), es té el que es vol tenir o el que ordena
la darrere tendència, al capdavall no et pots quedar al marge dels qui marquen
el pas i diuen cap a on, el què i el com, t’arrisques, si no, a caure dins del
pou profund dels loosers, a ser una caqueta més, esclar que, podries pensar,
destacar, diferenciar-se del ramat, no consisteix, tal vegada, ara mateix, a
ser, per decisió pròpia, looser? ―gos, gos, cony de bestiola, ja t’hi cagues i
tot, passa a jaure!
De sobte, el camí s’obre, una gran plana, poca ombra, pocs rugits,
encara més poc soroll, molt poc de tot, només bípedes singulars o en grupets de
nombre granment disminuït: vols dir que són encara humans?, perquè, allò humà, des
de l’aqueu fins ara, no és allò de sempre en guerra?, en canvi aquests d’aquí
tenen un posat tranquil, poques necessitats, no demanen gaire, i, fixa’t, el poc
que tenen ho ofereixen, ep, sense insistir, si ho vols bé i, si no, també; sembla,
a més, que sobre saber que moren, i qui no ho sap?, hi pensen, alguna atzagaiada
com ara: què en fas o què n’has fet, del temps que se t’ha concedit a la Terra?
―Ei, ei, merda de bestiola, em mira i se li despenja la baba, no saps què dir?,
quines penques!
