dimecres, d’octubre 09, 2024
El rostre de l'altre
Emmanuel Levinas, diferenciant-se en això de manera radical
del seu mestre Heidegger, postula que el primer principi ontològic,
existencial, de l’ésser humà ―el dasein per al de Baden o el vivant d’Henry,
per entendre’ns― no és el ser, sinó l’ètica. I què és l’ètica per al lituà?,
doncs la relació amb l’altre, un altre que ell defineix d’estranger,
en general ―el poble jueu és intrínsecament estranger al món, i per extensió
tot existent―, i d’immigrant, orfe i vídua, en particular; dit altrament, les
víctimes del món, els qui pateixen les conseqüències de l’explotació, la marginació,
la discriminació, la guerra i/o les violències de qualsevol tipus.
Per a ell, extremament fidel ―bé que en la seva personal
interpretació― a la tradició jueva, no es tractaria tant de complir la Llei
resultant del pacte d’Elohim amb el poble d’Israel, com de fer que, ara i aquí,
cadascú visqui sobre la base d’un pacte d’acord amb la promesa del començament però
traduït ara al Bé, principi polar de l’existència de l’ésser humá per damunt de
cap altre d’establert.
Això, Levinas ho significa en el rostre de l’altre, ja
que l’altre és allò irreductible a mi mateix, inassimilable, mai exhaurible per
cap jo, incapaç per tant de ser encabit en una totalitat, ben al contrari,
trencant-la i obrint en conseqüència la porta a una altra “dimensió”:
l’infinit. ―L’infinit, de no ser-ho ell mateix, obre la porta, alhora i al seu
torn, a l’Altre absolut: Iahveh.)
Aquesta introducció em serveis, a despit del que pugui
semblar, per parlar d’una excel·lent i més que interessant pel·licula, Green
border, de la directora polonesa Agnieszka Holland, que convoca i provoca a
reaccionar i actuar davant d’una de les més anorreadores tragèdies de tots els
temps, i, de forma agusada ―per la quantitat i intensitat del moviment, la
proximitat i la informació que l’envolta―, del temps nostre: les migracions.
Green border se situa a la frontera entre Bielorússia
i Polònia, una de tantes, que cada dia proven de travessar grups d’immigrants,
sobretot de l’Orient Mitjà. La brutalitat, l’odi, el menyspreu, les traves
legals i les altres, la indiferència, si no la connivència i hostilitat de la
població, excepció feta de petits grups de defensa dels drets humans, la falta
de compassió, d’empatia, de comprensió,
per no parlar de solidaritat, impensable, són llançats a la cara de qui mira (i
veu) com cops de puny de pes pesant perquè es desvetlli.
En una de les escenes, un dels martiritzats, mai més ben dit, migrants confessa: “el meu pecat és tenir un dels pitjors passaports del món”. Com tants d’altres. Desenes de milers de cadàvers encatifen el fons del Mediterrani i el dels altres llocs parells. El rebuig a l’immigrant ―també a casa nostra i molt―, creix de dia en dia. El bonisme és menyspreat, combatut i ridiculitzat cada cop més ―això no priva que, com en l’escena d’Espriu, anem saltant i repetint-nos tot cofois: “som els millors, som els millors, som els millors”. Potser no ho diem en veu alta, però està implícit en el nostre capteniment.
Què fem cadascun de nosaltres davant el rostre de l’altre?
On som, quan l’altre és maltractat, exclòs, ignorat o mort? Recordeu la pregunta?, on
és el teu germà?
