dilluns, d’octubre 21, 2024
Nota sobre la mort..., o la vida
S’ha dit, per qui viu o n’ha viscut l’experiència ―i aquí experiència no és tan sols una cosa que passa, sinó que esdevé―, que el pitjor de la mort no és la pròpia, sinó veure als qui eren els teus precedir-te en el final del temps concedit a la terra, i encara més si no tocava, com s’acostuma dir. Hi estic d’acord, perquè m’he adonat que el qui dura acaba tenint sentiments semblants als descrits en la síndrome de la supervivència: culpa: no haver fet prou, no haver dit o haver dit massa, els errors, les absències... Sí, se sap, som éssers imperfectes, finits, desubicats, jos fràgils i de vegades feixucs i potser tòxics i tot ―”que viure és més difícil...”―, però el que de cop falta de manera definitiva fa nafra, obre una cretlla de cap a cap, un buit abissal, i penso si tal vegada és així perquè no deixem mai per complet de ser el nen que busca la mà de l’adult o de l’altre a fi de saber que no està sol al forn, vull dir, al món.
