dissabte, de novembre 30, 2024
Hay
de diafragma y lentes vienen a la certeza
del despertar del día, toda la potencia
desplegada en dominar el mundo
se manifiesta vana: el ser todavía ahí,
de inocencia no incólume quizás,
pero aún en pie, descubre
que es acontecimiento y no sólo norma o ley
aquello en lo que la vida insiste
desde que, razón ninguna se sabe,
la nada nadeóse a sí misma y algo advino a ser.
dilluns, de novembre 25, 2024
Reflexos
Aquest sóc jo, pateixo. N’hi ha d’altres. Pateixo pel patiment dels altres o per por de patir-lo?
....
Sentim molèsties, dolor: espatlla, cap, mans, el cos. El cos, segur?
Amem. Amb contracte? És a dir, espero de ser amat al meu torn? Tot no pot ser mercaderia.
....
Ho sabem (gairebé) tot, diuen, o ho sabrem. Què és saber?, ser recol·lectors (de dades)?
....
Algú a la vorera, a terra. Té gana. Passo, ni el miro segurament. Penso, no és el meu problema; és el de l'Estat o del Govern o dels qui manen. Potser sóc actiu, social o en política. Però l'altre, que he vist, que podia haver tocat, amb qui podia haver parlat, escoltat, continua tenint gana. ¿No és, un de sol, d'alguna manera, tots? Què és primer, l'ètica (Levinas) o el concepte (Hegel)? El sofriment és real.
dimecres, de novembre 20, 2024
Perboca
que se sent a dir, i dir, en éssers humans,
té sempre pòsit de veritat perboca,
sigui o no sigui, segons mesura,
cert. Diem tardor, i volem dir
canvi, pas de possibilitat exhausta
a una d’embastada encara:
¿d’on surt l’espurna que principia un mon
si no del misto impossible
que, no sent res, fa
que tota aquesta vida sigui? La vida
no és ningú de dalt o baix, sinó
la mà nua que empesa per un vol que tot ho ocupa
sense que res ocupi, ens bat a tort i a dret.
dijous, de novembre 14, 2024
Reflexos
La nena li pregunta a l’avi:
et moriràs aviat, oi?
L’avi se sorprèn una mica i contesta: sí, tots hem de morir, però a tu et falta
molt i a mi poc.
La innocència de les criatures és sàvia i, encara, desproveïda
de totes les pors que vindran després, o potser, algunes, ja hi són en germen
des del naixement ―els lacanians diuen que heretem el subconscient dels pares―.
Al llarg de la vida ens anem equipant amb proteccions de canya alta: la por és de la mateixa naturalesa que el
poder absolut.
diumenge, de novembre 10, 2024
∞
la claror ja no és tan clara,
diríeu meteors de tendó i pell
que a cops de jo i de sang
la sostenien. Tomba
el viatge. Així, mirat de prop,
no ha estat curt, i hi ha hagut pèrdues
i guanys: els guanys mai no són prou;
les pèrdues són sempre massa.
Té quin sentit, la mort? Vivim
arrapats a cada paraula que suma
i a cada cos que obre canals
a la frontera: no hi ha
cap jo si no hi ha un tu, un
nosaltres que els justifiqui i sigui:
el jo mor; el nos-altres
fa que alguna cosa s’obri, i a força
de ser res i doncs no ser perible,
espiri sèu d’infinitud.
diumenge, de novembre 03, 2024
Reflexos
“Ai de qui només és conegut pel seu llibre”, diu Pascal. Em
passa pel cap de seguida de respondre-hi: no, sort!, perquè si en coneguéssim l’autor,
la persona, una gran part ens decebria o ens repugnaria i tot, compte fet,
esclar, que la majoria són o eren homes. No és que les autores siguin totes
perfectes (i què fóra la perfecció?, i qui en vol ser, de perfecte?), però en
la comparació, es faci servir el paràmetre que es faci servir, no hi ha color.
Ara, es pot separar l’obra de l’autor?
