divendres, de desembre 06, 2024
Tàpies: la taca negra
La Universitat Pompeu Fabra té un espai dissenyat per Antoni
Tàpies, situat en una mena de cripta sota el campus, que du el nom de Sala
de Reflexió. Dividida en tres espais, està pensada perquè el recorregut, habitat
per vàries obres del pintor, constitueixi una mena d’itinerari en el decurs del
qual el visitant ―de fet participant― es va desprenent del llast de
superficialitats que carrega del dia a dia, de la crosta, per dir-ho així, d’inútils
utilitats, fins a arribar a un despullament interior que el mantingui obert a l’esdeveniment
de coneixença, transformació o transcendència, a la visió del centre real de la
realitat, fet de creació i destrucció contínues, de mort i renaixement incessants,
fins al buit necessari perquè hi entri veritat.
Tot l’itinerari , els espais interiors, les obres
disseminades de Tàpies, la disposició, són temes d’interpretació i fites que
marquen, per dir-ho heideggerianament, l’horitzó d’aquest món particular que pel
sol fet d’estar sota terra ja es distancia del normal. Les interpretacions són
inexhauribles: el díptic, l’altar, les cadires... Però el que interessa aquí és
una taca negra, vagament rectangular, a la paret, amb una creu a cada costat.
Quan s’hi arriba, es podria dir, al meu parer, que tot i ser-ne una part és el
punt neuràlgic de la instal·lació.
La taca vindria a ser una mena de topall: més enllà no és possible
anar, perquè més enllà hi ha, potser, allò completament altre, absolut, allò de
què, en el nostre món, en la paraula del nostre món ―subsidiària, que diria
Benjamin, de la divina, creadora―, no es pot dir res perquè és incognoscible i
inaprehensible: Déu o Vida o fons nutrici o oceà palpitant del tot o el que
sigui. Allò altre, si hi és.
Les creus a cada banda ho reblarien, serien com un ressò del que digué Elohim a Noè en els reculats temps dels aiguats totals: “posaré l’arc al cel perquè sàpigues que és tot passat”, dit sigui de manera aproximada, no sóc gaire aprofundit d’aquests textos. L'interès per l'espiritualitat oriental de Tàpies no treu que, com tots nosaltres, sigui fill de la tradició judeocristiana en què hem nascut i ens hem criat i tregui el que hi ha d'esperit autèntic en totes dues. En qualsevol cas, que se’m disculpi, si cal, al capdavall, com deia Nietzche, en aquest món tot són interpretacions, començant per la seva esclar.
