Atzabeja

El que ens envolta és el donat, el que hi ha quan naixem i arribem aquí. Maragall (es) pregunta: “Si això ja és tan formós, Senyor, què més ens podeu dar en una altra vida?”. No gaire lluny en el temps, Rilke proposa: darrere aquesta bellesa, sense deixar-la enrere, hi ha el que no es veu ni es pot dir, tan bell, o més, com terrible, i l’àngel; si ho poguéssim veure, seriem aniquilats. Steiner apunta a la necessitat humana d’Absolut i la recerca incessant que se n’ha fet i se’n fa. L’Orient indaga sobre el real oceànic (l’ona és la mar) o el batec que ho sosté tot, dit molt a l’engròs, o sobre la consciència còsmica que és i componem entre tots. Els neoplatònics parlaven de l’U i les seves emanacions. Spinoza d’un Déu pan. Se n’hi poden afegir: l’Absolut très très concret d’Henry; l’Esperit que es recupera a ell mateix d’Hegel; i un llarg etcètera.

Més ençà hi ha els altres: l’Atenes reinterpretada (o no) com a immanència del que hi ha, les possibilitats il·limitades inherents a l’existència; Nietzche i el caos vital subjacent, dionisíac, d’on alçar el nou home ―passem de llarg pel masclisme exprés―: la immanència total; afegim-hi el positivisme materialista tout court; les pulsions i els significants reals psicoanalítics; el cientisme més “progre” en què allò que no es pot dir és, de fet, allò de què encara no es pot dir res; el materialisme històric tan volgudament material però tan messiànic ell... Per descomptat, res no tenim a dir dels qui tan se’ls en fot una cosa com l’altra.

Sóc del parer que el dubte, si no és patològic, salva: permet mantenir un esperit crític raonable i acceptar que el canvi és l’essència, d’haver-n’hi cap, no solament de la natura i les coses, sinó dels mateixos éssers humans. Veient-ho així, podria semblar que tots aquests supòsits es queden, diguem, a mig camí, com una posició adoptada enfront o enmig del conjunt. Per posar un exemple, en el cas de Maragall hi hauria un sentiment dolorós de pèrdua, o, més aviat, de por de pèrdua, i de demanda de compensació: què superaria el que hi ha, cosa inimaginable en si i que potser només l’accés a un absolut, subjectiu, en el seu cas, Elohim, bastaria a satisfer o a compensar, si tanta bellesa es perd. 

# posted by Manuel Ballester @ de desembre 15, 2024